Acceso usuarios
[1]
;
Arango Pérez, Raúl
[1]
Barcelona, España
Este texto se enfoca en escuchar a los jóvenes a través de sus músicas. Para ello, se plantea la exploración de poco más de una década que se inaugura con la crisis financiera del año 2008 y que abarca hasta la experiencia del coronavirus en el año 2020. La finalidad es comprender lo que algunos jóvenes nos dicen del mundo en el que vivimos y, de manera particular, de su experiencia del ser joven y vivir lo juvenil. Se ha optado por trabajar en la construcción de una historia del tiempo presente, haciendo foco en los procesos y las producciones musicales de una generación de jóvenes que experimentaron con la música para narrar una experiencia particular: ser joven y vivir lo juvenil en el marco de una década larga —2008 al 2020— caracterizada por la precarización de las condiciones laborales y los modos de vida en donde el horizonte de futuro, para muchos jóvenes, aparece resquebrajado. Nuestra conclusión apunta que, a través de las nociones del desencanto, las violencias y la cultura de paz es posible significar las formas particulares que los jóvenes han construido para ser y estar juntos ante el individualismo y la precarización planificada del neoliberalismo contemporáneo.
This text focuses on listening to young people through their music. Therefore, it explores a large decade that begins with the financial crisis of 2008 and continues until the experience of the coronavirus in 2020. The aim is to understand what some young people are telling us about the world in which we live and, in particular, about their experience of being young. We have chosen to work on the construction of a history of the present time, focusing on the processes and musical productions of a generation who experimented with music to narrate a particular experience: being young in the context of a long decade -2008 to 2020- characterized by the precariousness of working conditions and lifestyles in which the future horizon, for many young people, appears broken. Our conclusion points out that, through the notions of disenchantment, violence and the culture of peace, it is possible to signify the particular ways that young people have constructed for being and being together in the face of individualism and the planned precariousness of contemporary neoliberalism.
Aquest text s'enfoca a escoltar als joves a través de les seves músiques. Per a això, es planteja l'exploració de poc més d'una dècada que s'inaugura amb la crisi financera de l'any 2008 i que abasta fins a l'experiència del coronavirus l'any 2020. La finalitat és comprendre allò que alguns joves ens diuen del món en el qual vivim i, de manera particular, de la seva experiència del ser jove i viure el juvenil. S'ha optat per treballar en la construcció d'una història del temps present, posant el focus en els processos i les produccions musicals d'una generació de joves que van experimentar amb la música per a narrar una experiència particular: ser jove i viure el juvenil en el marc d'una dècada llarga —2008 al 2020— caracteritzada per la precarització de les condicions laborals i les maneres de vida on l'horitzó de futur, per molts joves, apareix esquerdat. La nostra conclusió apunta que, a través de les nocions del desencant, les violències i la cultura de pau és possible significar les formes particulars que els joves han construït per «ser i estar junts» davant l'individualisme i la precarització planificada del neoliberalisme contemporani.
