Acceso usuarios
Avelina Miquel Lara, Sara González Gómez
Los museos son ejemplos perfectos del hecho que la historia pública supone la conjunción de diferentes campos y técnicas. Procuran la adquisición de objetos, tienen cuidado de su conservación, organizan las colecciones, promueven la investigación, educan, producen narraciones y son, o tendrían que ser, expertos en la comunicación hacia grandes audiencias. Los museos son espacios especialmente propicios para que los historiadores públicos puedan hacer historia por y con grandes audiencias. Partimos de la hipótesis que considera que la historia pública y la museística pedagógica tienen muchos elementos comunes, los paralelismos y puntos de coincidencia son tantos que podemos afirmar que los museos pedagógicos son dinamizadores de la historia pública de la educación. Para defender esta hipótesis hemos dividido el trabajo en tres partes. La primera introduce el concepto de historia pública en general y aplicada en los museos en particular. La segunda repasa brevemente algunos conceptos e ideas ya conocidos sobre los museos pedagógicos en España. En el último apartado se describen prácticas actuales de los museos pedagógicos que pueden ser interpretadas como prácticas de historia pública.
Els museus són exemples perfectes del fet que la història pública suposa la conjunció de diferents camps i tècniques. Procuren l’adquisició d’objectes, tenen cura de la seva conservació, organitzen les col·leccions, promouen la investigació, eduquen, produeixen narracions i són, o haurien de ser, experts en la comunicació amb grans audiències. Els museus són espais especialment propicis perquè els historiadors públics puguin fer història per i amb grans audiències. Partim de la hipòtesi que considera que la història pública i la museística pedagògica tenen molts d’elements comuns, els paral·lelismes i punts de coincidència són tants que gosem afirmar que els museus pedagògics són dinamitzadors de la història pública de l’educació. Per tal de defensar aquesta hipòtesi hem dividit el treball en tres parts. La primera introdueix el concepte història pública en general i aplicada als museus en particular. La segona repassa breument alguns conceptes e i idees ja coneguts sobre els museus pedagògics a l’Eestat eEspanyol. Al tercer i darrer apartat es descriuen pràctiques actuals dels museus pedagògics que poden ser interpretades com a pràctiques d’història pública.
Museums are perfect examples of the fact that public history involves the conjunction of different fields and techniques. They procure the acquisition of objects, take care of their conservation, organize collections, promote research, educate, produce narratives and are, or should be, experts in communicating to large audiences. Museums are especially propitious spaces for public historians to make history for and with large audiences. We start from the hypothesis that public history and pedagogical museums have many elements in common; the parallels and points of coincidence are so many that we can affirm that pedagogical museums are dynamizers of the public history of education. To defend this hypothesis, we have divided the paper into three parts. The first introduces the concept of public history in general and applied to museums in particular. The second briefly reviews some concepts and ideas already known about educational museums in Spain. The last section describes current practices of pedagogical museums that can be interpreted as public history practices.
