Acceso usuarios
David Bueno i Torrens, Anna Forés i Miravalles 
Hace 130 años, el médico e investigador Santiago Ramón y Cajal dibujó, en un laboratorio situado en la calle del Carme de Barcelona, por primera vez y con mucha precisión, las neuronas del cerebro y las conexiones que hacen entre sí. Se ha avanzado mucho desde entonces, y la neurociencia está influyendo en campos del conocimiento muy diversos. Según algunos gestores científicos y políticos, el siglo xxi es el siglo de la neurociencia. Tanto si es cierto como si no, porque esto también lo dicen los físicos en cuanto a las aplicaciones de la cuántica o los informáticos respecto a la inteligencia artificial, entre otros colectivos del entorno científico-tecnológico, no hay duda de que la neurociencia está de moda. Y es lógico, atendiendo a los grandes avances de estos últimos años en la comprensión de la formación y el funcionamiento del cerebro humano y su relación con la vida mental, los comportamientos y la cognición. Uno de los campos donde la neurociencia está estableciendo sinergias con fuerza es el de la educación. La aplicación sinérgica de los conocimientos en neurociencia en el campo de la educación ha generado una nueva disciplina académica, la neuroeducación. De forma sucinta, se puede definir como el campo transdisciplinar de conocimiento e investigación que promueve la integración de las ciencias de la educación con las que se ocupan del funcionamiento y el desarrollo neuronal y cerebral en todas sus vertientes, la neurociencia. Sin embargo, ¿se puede aplicar la neurociencia a la educación? ¿Qué limitaciones tiene? ¿Con qué objetivo? ¿Y qué datos está aportando? En este artículo se discutirá cómo la neurociencia permite repensar la educación y qué datos aporta para que la pedagogía continúe optimizando las explicaciones sobre los procesos de enseñanza y aprendizaje. No en vano la educación es una de las puertas principales de acceso a la cultura, y, por extensión, a la transformación de la sociedad.
Fa 130 anys, el metge i investigador Santiago Ramón y Cajal va dibuixar, en un laboratori situat al carrer del Carme de Barcelona, per primera vegada i amb molta precisió, les neurones del cervell i les connexions que fan entre si. S’ha avançat molt des de llavors, i la neurociència està influint en camps del coneixement molt diversos. Segons alguns gestors científics i polítics, el segle xxi és el segle de la neurociència. Tant si és cert com si no, perquè això també ho diuen els físics pel que fa a les aplicacions de la quàntica o els informàtics respecte a la intel·ligència artificial, entre altres col·lectius de l’entorn cientificotecnològic, no hi ha cap dubte que la neurociència està de moda. I és lògic, atenent als grans avenços d’aquests darrers anys en la comprensió de la formació i el funcionament del cervell humà i la seva relació amb la vida mental, els comportaments i la cognició. Un dels camps on la neurociència està establint sinergies amb força és el de l’educació. L’aplicació sinèrgica dels coneixements en neurociència al camp de l’educació ha generat una nova disciplina acadèmica, la neuroeducació. De forma succinta, es pot definir com el camp transdisciplinar de coneixement i recerca que promou la integració de les ciències de l’educació amb les que s’ocupen del funcionament i el desenvolupament neuronal i cerebral en totes les seves vessants, la neurociència. Tanmateix, es pot aplicar la neurociència a l’educació? Quines limitacions té? Amb quin objectiu? I quines dades està aportant? En aquest article es discutirà com la neurociència permet repensar l’educació i quines dades aporta perquè la pedagogia continuï optimitzant les explicacions sobre els processos d’ensenyament i aprenentatge. No debades l’educació és una de les portes principals d’accés a la cultura, i, per extensió, a la transformació de la societat.
One hundred and thirty years ago, in a laboratory located on Carrer del Carme in Barcelona, the doctor and researcher Santiago Ramón y Cajal drew, for the first time and with great precision, the neurons in the brain and the connections they made with each other. Much progress has been made since then, and neuroscience currently influences a wide range of fields of study. According to some policymakers, including many specializing in science, the 21st century is the century of neuroscience. Whether this is true or not (physicists say the same about quantum applications, just as computer scientists do with respect to artificial intelligence, and so on for other scientific and technological specialists) there is no doubt that neuroscience is in vogue. This seems logical, given the great advances of recent years in understanding the formation and functioning of the human brain and its relationship to mental life, behaviour and cognition. One of the fields in which neuroscience is currently establishing strong synergies is education. The synergistic application of neuroscientific knowledge to the field of education has generated a new academic discipline: neuroeducation. This can be succinctly defined as the transdisciplinary field of knowledge and research that promotes the integration of educational sciences with those that deal with neural functioning as well as neuronal and cerebral development in all its aspects (in other words, neuroscience). However, to what extent can neuroscience be applied to education? What are its limitations? For what purpose? And what data does it provide? This article will discuss how neuroscience makes it possible to rethink education, and what data this field provides so that pedagogy can continue to optimise explanations of both teaching and learning processes. Education’s role as one of the main gateways to culture, and by extension to the transformation of society, must also be taken into account.
