Acceso usuarios
Sergio Sánchez-Castiñeira
Este artículo analiza cómo la práctica cotidiana de los servicios sociales básicos reconstituye las formas de solidaridad familiar dentro de un contexto más amplio de individualización de las relaciones familiares y de transformación socioeconómica. Se trata de un estudio de caso basado en 8 grupos focales y 17 entrevistas realizadas a las trabajadoras y educadoras sociales que implementan la asistencia social pública en Tarragona. La extensión y la intensidad de la crisis económica iniciada en 2008 han evidenciado que una intervención institucional que delega la protección económica en la familia extensa puede resultar ineficaz y saturar las redes familiares. De esta forma, el familismo económico, que todavía es dominante en los servicios sociales, convive con otras prácticas emergentes de solidaridad familiar. En efecto, las profesionales tratan a menudo de potenciar que la familia o la comunidad ayuden a los hogares empobrecidos a través de apoyos afectivos y, en ocasiones, de intercambio de favores (familismo relacional). Asimismo, desde los servicios sociales se puede tratar de intervenir contra las situaciones en las que la autonomía y el bienestar de las usuarias están en riesgo debido a que dependen económicamente de los familiares (contrafamilismo). Este artículo concluye que los servicios sociales básicos deben configurarse, por una parte, como capital institucional de los hogares empobrecidos para facilitarles el acceso a relaciones igualitarias y de calidad con su entorno familiar y comunitario. Por otra parte, se justifica que este tipo de intervención debe complementarse con el establecimiento de prestaciones económicas garantizadas que cubran las necesidades materiales básicas.
Aquest article analitza com la pràctica quotidiana dels serveis socials bàsics reconstitueix les formes de solidaritat familiar dins d’un context més ampli d’individualització de les relacions familiars i de transformació socioeconòmica. Es tracta d’un estudi de cas basat en 8 grups focals i 17 entrevistes realitzades a les treballadores i educadores socials que implementen l’assistència social pública a Tarragona. L’extensió i la intensitat de la crisi econòmica iniciada el 2008 han evidenciat que una intervenció institucional que delega la protecció econòmica en la família extensa pot resultar ineficaç i saturar les xarxes familiars. D’aquesta manera, el familisme econòmic, que encara és dominant en els serveis socials, conviu amb altres pràctiques emergents de solidaritat familiar. En efecte, les professionals tracten sovint de potenciar que la família o la comunitat ajudin a les llars empobrides mitjançant suports afectius i, a vegades, d’intercanvi de favors (familisme relacional). Així mateix, des dels serveis socials es pot tractar d’intervenir contra les situacions en què l’autonomia i el benestar de les usuàries estan en risc pel fet que depenen econòmicament dels familiars (contrafamilisme). Aquest article conclou que els serveis socials bàsics s’han de configurar, d’una banda, com a capital institucional de les llars empobrides per facilitar-los l’accés a relacions igualitàries i de qualitat amb el seu entorn familiar i comunitari. D’altra banda, es justifica que aquest tipus d’intervenció ha de complementar-se amb l’establiment de prestacions econòmiques garantides que cobreixin les necessitats materials bàsiques.
This article analyzes how the daily practice in social services frames new forms of family solidarity, taking into account a broader context of individualization of family relations and of socio-economic transformation. The case study is based on 17 interviews and 8 focus groups with social workers who deliver public social assistance in the city of Tarragona. Institutional action in Spain assumes that the extended family should be responsible for supporting low-income households. Nevertheless, the extension and intensity of the recent economic crisis has brought to light that these social policies can be ineffective and also undermine family networks. Although economic familism is still dominant in social services, it coexists with other emerging practices. Social workers may try to help clients to connect with the extended family to benefit from affective support and sometimes the exchange of favors (relational familism). Furthermore, social services might act against situations in which the autonomy and well-being of clients is at risk because they depend economically on family members (contrafamilism). This article concludes that social services at the local level could be partly framed as a type of institutional capital for low-income households to establish fair and quality relations with their family and communitarian environment. Moreover, this type of public action should be accompanied by a guaranteed minimum income.
