Acceso usuarios
La Constitución española de 1978 abordó el problema territorial español mediante el reconocimiento del derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones. El resultado fue un sistema político fuertemente descentralizado. En su origen la nueva organización atendió las necesidades de determinados territorios con una lógica bilateral, pero finalmente la descentralización se extendió a todo el territorio con la creación de 17 Comunidades. El efecto fue priorizar la multilateralidad y una posible vía de desarrollo federal. Así se fueron incorporando al funcionamiento práctico diferentes instrumentos federales que parecían dirigir el modelo hacia un federalismo funcional. Sin embargo, esta evolución no ha prosperado, y en estas páginas se busca una primera explicación. Para ello, se analiza el funcionamiento práctico de las conferencias sectoriales, el principal instrumento de cooperación intergubernamental, valorando la dinámica de sus reuniones y el cumplimiento de sus funciones. Este análisis aporta algunas ideas sobre dos obstáculos paralelos: la adaptación del poder central al sistema descentralizado olvidando su anterior superioridad institucional, y las dificultades de las Comunidades Autónomas para asumir su plena responsabilidad superando su dependencia política del poder central.
La Constitució espanyola de 1978 va abordar el problema territorial espanyol mitjançant el reconeixement de el dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions. El resultat va ser un sistema polític fortament descentralitzat. En el seu origen la nova organització va atendre les necessitats de determinats territoris amb una lògica bilateral, però finalment la descentralització es va estendre a tot el territori amb la creació de 17 Comunitats. L'efecte va ser prioritzar la multilateralitat i una possible via de desenvolupament federal. Així, es van anar incorporant al funcionament pràctic diferents instruments federals que semblaven dirigir el model cap a un federalisme funcional. No obstant això, aquesta evolució no ha prosperat, i en aquestes pàgines es busca una primera explicació. Per això, s'analitza el funcionament pràctic de les conferències sectorials, el principal instrument de cooperació intergovernamental, valorant la dinàmica de les seves reunions i el compliment de les seves funcions. Aquesta anàlisi aporta algunes idees sobre dos obstacles paral·lels: l'adaptació del poder central al sistema descentralitzat oblidant el seva anterior superioritat institucional, i les dificultats de les comunitats autònomes per assumir la plena responsabilitat superant la seva dependència política del poder central.
The Spanish Constitution of 1978 faced the traditional Spanish territorial problem through the recognition of a political autonomy that could be reached by nationalities and regions. The result has been a political system with a high level of decentralization. At the root cause were the special needs of some territories who were looking for a bilateral relationship with the central administration, but finally decentralization spread and the whole of the country was split into 17 autonomous territories. As an effect, multilateralism became the priority, and the system was leading to a federalizing development. Several federal instruments were adopted, and the political model seemed to turn into a functional federalism.
However, this evolution has not prospered, and and in these pages an explanation is sought.
The Sectorial Conferences, considered as the main tool for intergovernmental cooperation, are analyzed through the dynamic of their meetings and the evaluation of their tasks. This analysis provide two ideas about the problems the system generates: How a centralized power is going to adapt itself to a new decentralized system forgetting its previous position of superiority, and in parallel to how the Autonomous Communities are going to assume their full responsibility overcoming their political dependence on the central power.
