Acceso usuarios
L’article revisa críticament la regulació jurídica dels usos lingüístics en l’ensenyament a Catalunya en el període històric comprès entre 1714 i 1931. L’anàlisi de les disposicions normatives, des del Decret de Nova Planta fins a l’adveniment de la II República, es completa amb una revisió més politològica, centrada a prendre en consideració el context sociopolític del moment i el sentit dels arguments esgrimits en els debats parlamentaris que varen propiciar diverses iniciatives polítiques d’incidència en la matèria. Resseguint aquests antecedents normatius i debats polítics, es constata que la presència, l’ensenyament i l’ús de la llengua catalana a les aules de les escoles del Principat constitueix una fita assolida després de segles d’imposició normativa de la llengua castellana com a única llengua docent i d’aprenentatge. En aquest escenari, la reivindicació política d’una plena normalització de la llengua catalana a l’ensenyament esdevindrà una reclamació recurrent a diverses iniciatives polítiques defensades els darrers segles. Constitueix, de fet, una reivindicació latent sempre que s’han debatut projectes de reivindicació d’un marc de reconeixement i autonomia per a Catalunya, bo i esdevenint, semblantment, un element central en les diferents mesures de política lingüística que, en un sentit o altre, han estat concebudes amb l’objectiu d’intervenir en la regulació dels usos lingüístics al Principat.
