Acceso usuarios
Kristina Gustafsson, Eva Norström, Petra Höglund
L’objectiu d’aquest article és analitzar les experiències amb infants com a intermediadors lingüístics als serveis públics suecs, i les seves conseqüències. Comencem comentant i comparant els conceptes d’intermediació i d’interpretació. Tot seguit analitzem i comentem les dades obtingudes per mètodes quantitatius i qualitatius, en concret, dues enquestes en línia fetes a treballadors de l’àmbit de l’atenció sanitària i els serveis socials, i set entrevistes en grup que incloïen persones amb experiència en intermediació lingüística quan eren infants. Un dels resultats principals és que hi ha discrepàncies en la manera com el personal del servei públic descrivia les seves experiències a l’hora de fer servir infants com a intèrprets, i la manera com els joves intèrprets percebien la seva situació. Els primers afirmen que gairebé mai es fan servir infants com a intèrprets, només en situacions crítiques o per a tasques senzilles, però mai amb regularitat. Per contra, els entrevistats amb experiència en intermediació lingüística quan eren infants declaren que recorrien a ells amb freqüència per interpretar, cada dia, en tota mena de situacions. Manifesten que no se’ls demanava el seu consentiment, i que tampoc no es qüestionava mai la seva presència. Tot i que són contradictòries, les dues perspectives són rellevants i descriuen la realitat de les persones que van participar en les enquestes i les entrevistes en grup. Aquesta discrepància es pot explicar pel fet que els pares i els familiars dels infants que fan d’intermediadors poden haver tingut contacte amb diferents institucions públiques diverses vegades a la setmana. Si totes aquestes institucions legitimessin l’ús d’infants en ocasions aïllades i en situacions senzilles i crítiques, això pot semblar una feina a jornada completa des del punt de vista d’un infant. Per acabar, ens centrem en les conseqüències per als pacients i per als usuaris del servei pel que fa a seguretat jurídica i discriminació.
The aim of this article is to analyse experiences of using children as language brokers in Swedish public services, and the consequences of doing so. We begin by discussing and comparing the two concepts of brokering and interpreting.
We then go on to analyse and discuss data obtained by quantitative and qualitative methods, including two online surveys whose respondents worked in health care and social services, and seven group interviews which included persons with experience of language brokering as children. A main result is the existence of discrepancies between how public service staff described their experiences of using children as interpreters, and how child interpreters perceived their situation. The former assert that children are rarely used as interpreters, only in critical situations or for simple assignments, and never on a regular basis. By contrast, interviewees with experiences of language brokering as children declare that they were regularly called on to interpret, every day, and in all kinds of situations. They testify that they were not asked for their consent, nor was their presence ever questioned. Although contradictory, both perspectives are relevant and describe the reality of those who participated in the surveys and group interviews. The discrepancy can be explained by the fact that the parents and relatives of the brokering children may have had encounters with different public service institutions several times a week. If all these institutions legitimised the use of children on isolated occasions and in simple and acute situations, this can seem like full-time work from the perspective of the child. Finally, we focus on the consequences for patients and service users in terms of legal certainty and discrimination
