Acceso usuarios
Sílvia Penón
Un niño hospitalizado es, por encima de todo, un niño. Si bien es cierto que la hospitalización le confiere unos rasgos característicos que lo convierten en paciente, no podemos olvidar que hablamos de un niño, sea cual sea su edad. A pesar de que el juego en el niño hospitalizado es un tema que despierta el interés y reconocimiento de profesionales de diferentes disciplinas (pediatría, psicología, pedagogía, medicina ... ), éste continúa sufriendo de un gran vacío en nuestros hospitales, sobre todo respecto a la vertiente más libre y placentera del juego. No es tratado como una necesidad básica del niño.
Un infant hospitalitzat és, per damunt de tot, un infant. Si bé és cert que l'hospitalització li confereix uns trets característics que el converteixen en pacient, no podem oblidar que parlem d'un nen o una nena, sigui quina sigui la seva edat. Malgrat que el joc en l'infant hospitalitzat és un tema que desperta l'interés i reconeixement de professionals de diferents disciplines (pediatria, psicologia, pedagogia, medicina...), aquest continua patint d'un gran buit en els nostres hospitals, sobretot pel que fa la vessant més lliure i plaent del joc. S'ha convertit en una eina metodològica que permet treballar amb l'infant tant a escala psicològica com educativa, pero no és tractat com una necessitat bàsica de l'infant.
A hospitalised child is above all a child. While it is true that hospitalisation gives them the characteristic features that make them into patients, we cannot forget that we are talking about a child, of whatever age. Despite play among hospitalised children being a subject arousing the interest and recognition of professionals from various disciplines (paediatrics, psychology, education and medicine), there continues to be a major void in our hospitals, especially with regard to the freer and more pleasurable aspects of play. It is not treated as one of the child's basic needs.
