Acceso usuarios
Carmelo Lozano Serrano 
El art. 158.1 CE ha pasado inadvertido durante más de treinta años, siendo el sistema de fnanciación de 2009, ahora vigente, el primero que articula, desde 2011, las asignaciones niveladoras que el precepto prevé.
Sin embargo, ese mandato constitucional, más allá de confgurar un recurso fnanciero autonómico específcamente dirigido a la solidaridad y a la redistribución, formula la garantía de un nivel mínimo de prestación de los servicios públicos fundamentales. En esa medida, es un precepto sobre derechos, que garantiza un mínimo constitucional de los derechos atendidos por esos servicios fundamentales y que, por tanto, entronca de lleno con la proclamación del Estado social y democrático de Derecho como modelo de nuestro orden jurídico. Lo que no solo no se opone, sino que es coherente con las normas del Pacto de Estabilidad y Crecimiento de la UE, frecuentemente reducido a mera exigencia de unos límites de défcit y de deuda que, sin embargo, el propio Pacto, así como el art. 135 CE, permiten superar en ciertas circunstancias, entre las que sin duda ha de contarse la de perjudicar o desconocer otras exigencias constitucionales como la garantía de derechos sociales del art. 158.1 CE, plenamente cohonestada con los arts. 1, 9.2, 31.2, 149.1.1 y otros mandatos nucleares del Estado social y democrático de Derecho que defne la Constitución.
Pese a ello, la regulación del Fondo de Garantía de los Servicios Públicos Fundamentales efectuada por la LOFCA desde 2009 y por la Ley 22/2009, del Sistema de Financiación de las CCAA, no solo es insufciente para cumplir la fnalidad constitucional de las asignaciones niveladoras de servicios sino que frustra por completo el contenido y el alcance del mandato constitucional. En consecuencia, la próxima y necesaria reforma del sistema de fnanciación autonómica debe recuperar los fnes y objetivos del art. 158.1 CE, restituyendo el alcance que encierra este precepto no solo en el marco de dicha fnanciación, sino en el contexto de los derechos sociales proclamados por la Constitución y en el de la regulación constitucional del gasto público, con tanto o más peso que la estabilidad presupuestaria del art. 135 CE.
L’article 158.1 CE ha passat inadvertit durant més de trenta anys, i és el sistema de fnançament de 2009, ara vigent, el primer que articula, des de 2011, les assignacions anivelladores que el precepte preveu.
No obstant això, aquest mandat constitucional, més enllà de confgurar un recurs fnancer autonòmic específcament dirigit a la solidaritat i a la redistribució, formula la garantia d’un nivell mínim de prestació dels serveis públics fonamentals. En aquesta mesura, és un precepte sobre drets que garanteix un mínim constitucional dels drets atesos per aquests serveis fonamentals i que, per tant, entronca de ple amb la proclamació de l’estat social i democràtic de dret com a model del nostre ordre jurídic. Fet que no tan sols no s’hi oposa, sinó que és coherent amb les normes del Pacte d’estabilitat i creixement de la UE, sovint reduït a mera exigència d’uns límits de dèfcit i de deute que, no obstant això, el mateix pacte, així com l’article 135 CE, permeten superar en determinades circumstàncies, entre les quals sens dubte cal tenir en compte la de perjudicar o desconèixer altres exigències constitucionals com la garantia de drets socials de l’article 158.1 CE, plenament cohonestada amb els articles 1, 9.2, 31.2, 149.1.1 i altres mandats nuclears de l’estat social i democràtic de dret que defneix la Constitució.
A pesar d’això, la regulació del fons de garantia dels serveis públics fonamentals efectuada per la LOFCA des de 2009 i per la Llei 22/2009, del sistema de fnançament de les comunitats autònomes, no sols és insufcient per a complir la fnalitat constitucional de les assignacions anivelladores de serveis, sinó que frustra per complet el contingut i l’abast del mandat constitucional. En conseqüència, la pròxima i necessària reforma del sistema de fnançament autonòmic ha de recuperar els fns i objectius de l’article 158.1 CE i restituir l’abast que tanca aquest precepte no sols en el marc d’aquest fnançament, sinó en el context dels drets socials proclamats per la Constitució i en el de la regulació constitucional de la despesa pública, amb tant de pes o més que l’estabilitat pressupostària de l’article 135 CE.
The art. 158.1 CE has gone unnoticed for more than thirty years, being the fnancing system of 2009, now in force, the frst one that articulates, since 2011, the levelling allocations that the precept envisages.
However, this constitutional mandate, beyond setting up a regional fnancial resource specifcally aimed at solidarity and redistribution, formulates the guarantee of a minimum level of provision of the basic public services.
To that extent, it is a precept on rights, which guarantees a constitutional minimum of the rights served by these fundamental services and which, therefore, connects in full with the proclamation of the social and democratic State of law as a model of our legal order. What not only does not oppose, but is consistent with the rules of the EU’s Stability and Growth Pact, often reduced to the mere demand of defcit and debt limits, which, however, the pact itself, as well as art. 135 CE, allow to overcome in certain circumstances, among which no doubt must be counted to harm or to know other demands Constitutional as the guarantee of social rights of the art. 158.1 CE, fully cohonest with the arts. 1, 9.2, 31.2, 149.1.1 and other nuclear mandates of the social and democratic State of law defning the Constitution.
Despite this, the regulation of the Fundamental Public Services Guarantee Fund carried out by the LOFCA since 2009 and by Law 22/2009, of the system of fnancing of the autonomous regions, is not only insuffcient to fulfl the constitutional purpose of the appropriations service levelers but completely frustrates the content and scope of the constitutional mandate. Consequently, the next and necessary reform of the autonomous fnancing system must regain the aims and objectives of art. 158.1 CE, restoring the scope of this precept not only in the framework of such fnancing, but in the context of the rights proclaimed by the Constitution and in the constitutional regulation of public expenditure, with as much or more weight than the budgetary stability of art. 135 CE.
