Acceso usuarios
Arrondissement Leuven, Bélgica
En este artículo, la historia de las iniciativas reeducativas de los soldados ciegos belgas de la Gran Guerra, y el impacto social que tenían estas iniciativas en el periodo de entreguerras, está relacionada con una reinterpretación contemporánea del papel central atribuido a la independencia cuando hablamos y tratamos de personas con discapacidad. En primer lugar, se argumenta que las iniciativas educativas –mucho más que las iniciativas educativas anteriores para personas con discapacidad visual– se centraron en la consecución de la independencia económica. Lo ideal fue restaurar completamente a los soldados mutilados en la vida económica. Después de haber descrito las iniciativas concretas que se implementaron para alcanzar este objetivo discursivo, en segundo lugar, se demostrará que este sueño de la independencia fue desafiado desde diferentes vertientes. No sólo había las circunstancias concretas de la vida de los mismos soldados ciegos que a menudo contradijeron el sueño de una plena autonomía. También existió un discurso que, en vez de promover la independencia, hizo énfasis en la situación miserable en que se encontraban los ciegos. Al yuxtaponer la instalación de un nuevo discurso centrado en la independencia y la reactivación de una tradición de hablar en términos de compasión e impotencia, el artículo defiende una imagen más matizada del papel que jugó la Gran Guerra en la forma en que se hablaba de y se trataba a las personas con discapacidad visual en Bélgica.
En aquest article, la història de les iniciatives reeducatives dels soldats cecs belgues de la Gran Guerra, i l’impacte social que tenien aquestes iniciatives en el període d’entreguerres, està relacionada amb una reinterpretació contemporània del paper central atribuït a la independència quan parlem i tractem de persones amb discapacitat. En primer lloc, s’argumentarà que les iniciatives educatives –molt més que les iniciatives educatives anteriors per a persones amb discapacitat visual– es van centrar en la consecució de la independència econòmica. L’ideal fou restaurar completament els soldats mutilats a la vida econòmica. Després d’haver descrit les iniciatives concretes que es van implementar per assolir aquest objectiu discursiu, en segon lloc, es demostrarà que aquest somni de la independència va ser desafiat des de diferents vessants. No només hi havia les circumstàncies concretes de la vida dels mateixos soldats cecs que sovint van contradir el somni d’una plena autonomia. També va existir un discurs que, en comptes de promoure la independència, va fer èmfasi en la situació miserable en què es trobaven els cecs. Juxtaposant la instal·lació d’un nou discurs centrat en la independència i la reactivació d’una tradició de parlar en termes de compassió i impotència, l’article defensa una imatge més matisada del paper que tingué la Gran Guerra en la forma en què es parlava de les persones amb discapacitat visual a Bèlgica i eren tractades.
In this article the history of re-educational initiatives for Belgian blinded soldiers of the Great War –and the societal impact these initiatives had in the Interwar period–is connected to a contemporary re-interpretation of the central role attributed to independence in the way we talk about and deal with persons with disabilities. In order to do so, the Great War, first of all, will be described as a watershed in the way one talked about and dealt with persons with visual disabilities in general. In particular it will be argued that the re-educational initiatives –much more than earlier educational initiatives for persons with visual disabilities– focussed on economic independence. The ideal was to restore the mutilated soldiers completely to economic life. After having described the concrete initiatives that were deployed in order to realize this discursive goal, it, secondly, will be demonstrated that this dream of independence was challenged from different sides. Not only were there the concrete life circumstances of the blinded soldiers themselves that often contradicted the dream of full autonomy. There also co-existed a discourse that instead of promoting independency emphasized the miserable state blinded persons were said to find themselves in. By juxtaposing the installation of a new discourse focussing on independence with the revival of a longstanding tradition of speaking in terms of pity and helplessness, the article argues for a more nuanced picture of the role played by the Great War in the way one spoke about and dealt with persons with visual disabilities in Belgium.
