Acceso usuarios
Eduardo Javier Ruiz Vieytez 
La Carta Europea de las Lenguas Regionales o Minoritarias es uno de los principales instrumentos existentes en el ámbito europeo que pretende proteger el patrimonio lingüístico del continente a través de medidas de garantía del uso de tales lenguas en sus respectivos entornos. Veinticinco años después de su aprobación y veinte años después de su entrada en vigor, la Carta ofrece luces y sombras en la consecución de sus objetivos. Particularmente difícil resulta la protección de lenguas débiles o dispersas, o de algunas lenguas inmigradas, para las que ni la Carta ni otros instrumentos jurídicos ofrecen garantías efectivas de conservación y desarrollo. Si bien un balance global de la existencia de la Carta en estos veinticinco años debe ser positivo, existen un buen número de aspectos en los que se hace precisa una actualización tanto en contenidos, a través de su reinterpretación, como en los procedimientos de ratificación de nuevos países o de monitorización de su cumplimiento
The European Charter for Regional or Minority Languages is one of Europe’s main instruments for protecting the continent’s linguistic heritage, by means of measures guaranteeing the use of said languages in their respective environments. Twenty-five years after its approval and twenty following its entry into force, the charter has seen both successes and failures in achieving its goals. Particularly difficult has been the protection of weak or dispersed languages, or some immigrant languages, for which neither the charter nor other legal instruments provide effective guarantees of conservation and development. Although the overall conclusion with regard to the charter’s existence over these past twenty-five years must be a positive one, there are a good number of aspects calling for an update of both contents, through their reinterpretation, and of procedures for ratifying new countries and for monitoring its compliance
La Carta europea de les llengües regionals o minoritàries és un dels principals instruments existents en l’àmbit europeu que pretén protegir el patrimoni lingüístic del continent a través de mesures de garantia de l’ús d’aquestes llengües en els seus respectius entorns. 25 anys després de la seva aprovació i 20 anys després de la seva entrada en vigor, la Carta ofereix llums i ombres en la consecució dels seus objectius. Particularment difícil resulta la protecció de llengües febles o disperses, o d’algunes llengües immigrades, per les quals ni la Carta ni altres instruments jurídics ofereixen garanties efectives de conservació i desenvolupament. SI bé un balanç global de l’existència de la Carta en aquests 25 anys ha de ser positiu, existeix un bon nombre d’aspectes en els quals es precisa una actualització tant en continguts, a través de la seva reinterpretació, com en els procediments de ratificació de nous països o de monitorització del seu compliment.
