Acceso usuarios
Núria Farrés, Eduard Sandalinas Cruz
Cada cop més, trobem dins les aules alumnes actualment diagnosticats com a TEA lleu. Alumnes amb un perfil disharmònic, si tenim en compte per una banda les seves capacitats cognitives, sovint per sobre de les dels seus companys. I per altra, actituds estranyes, desadaptades o inclús disruptives i desafiants en les situacions socials.
Intentarem recollir el patiment d’uns alumnes en risc de que oblidem que funcionen sota un trastorn mental tant greu com és el TEA, perquè no es fa tant visible com aquells alumnes amb un autisme estructural, sovint amb retard mental associat i sense llenguatge.
En alguns casos, correm el risc d’entendre les manifestacions conductuals d’aquests nois com un trastorn en sí, i etiquetar-los (i tractar-los) com un Trastorn de conducta negativista desafiant.
Però també correm el risc, en d’altres, de no tenir-los al cap com a nois amb un diagnòstic, perquè es fan invisibles a l’escola, perquè no porten problemes. Nois, però, que acaben col·locant l’angoixa en altres àmbits com és al retornar a casa després de la jornada escolar. Nens solitaris, que quan arriba l’adolescència poden ser blanc de burles sense que ningú se n’adoni, amb un perill gran de descompensacions greus.
L’objectiu d’aquest article, és, doncs, fer visible el patiment d’aquests alumnes. Recordar i conscienciar de l’existència d’uns nens i nenes que malgrat no ho sembli, perceben el món des de l’autisme.
