Acceso usuarios
Estibaliz de Miguel Calvo
El presente trabajo explora la agencia de las mujeres encarceladas a través de sus experiencias emocionales, una agencia caracterizada por la redefinición de la propia identidad y por las decisiones en la vida emocional, que resultan disruptivas de las lógicas carcelarias. La base de este análisis es la investigación cualitativa con entrevistas semiestructuradas y observación participante desarrolladas en el departamento de mujeres de la cárcel de Nanclares de Oca (Álava). El amor de pareja constituye uno de los ejes sobre los que se articula la resistencia a las consecuencias del encarcelamiento y la supervivencia emocional, también sobre los que se articulan significados de la vida en prisión y redefiniciones del yo de las protagonistas. Por un lado, la experiencia amorosa de pareja puede ser entendida como una transgresión tras los barrotes, una forma de unión e intimidad en un lugar en que prima la separación y la distancia de los seres queridos, una forma de transcender el tiempo de encierro y proyectarse hacia un futuro esperanzado, aunque solo sea de manera precaria. Por otro lado, siendo el amor en la sociedad occidental contemporánea una experiencia de validación del propio yo y de libertad individual, ofrece unas posibilidades simbólicas particulares para las mujeres encarceladas, quienes portan un fuerte estigma social y carecen de libertad. La relación amorosa de pareja se convierte, así, en fuente de identidad positiva, en vía de acceso a un éxito social construido en condiciones de estratificación social.
Aquest treball explora l’agència de les dones empresonades a través de les seves experiències emocionals, una agència caracteritzada per la redefinició de la pròpia identitat i per les decisions en la vida emocional, que resulten disruptives de les lògiques carceràries. La base d’aquesta anàlisi és la recerca qualitativa amb entrevistes semiestructurades i observació participant desenvolupades al departament de dones de la presó de Nanclares de Oca (Àlaba). L’amor de parella constitueix un dels eixos sobre els quals s’articula la resistència a les conseqüències de l’empresonament i la supervivència emocional, també sobre els quals s’articulen significats de la vida a la presó i redefinicions del jo de les protagonistes. D’una banda, l’experiència amorosa de parella pot ser entesa com una transgressió darrere dels barrots, una forma d’unió i intimitat en un lloc en què preval la separació i la distància dels éssers estimats, una forma de transcendir el temps de tancament i projectar-se cap a un futur esperançat, encara que només sigui de manera precària. D’altra banda, atès que l’amor és en la societat occidental contemporània una experiència de validació del propi jo i de llibertat individual, ofereix unes possibilitats simbòliques particulars per a les dones empresonades, les quals porten un fort estigma social i estan mancades de llibertat. La relació amorosa de parella es converteix, així, en una font d’identitat positiva, en un via d’accés a un èxit social construït en condicions d’estratificació social.
This article explores the agency of incarcerated women through their emotional experiences; an agency characterised by the redefinition of one’s identity and decisions in the realm of emotions, which are disruptive of prison logics. The analysis is based on qualitative research using semi-structured interviews and participant observation conducted in the Nanclares de Oca prison of Álava, Spain. The love of a partner constitutes one of the pillars of resistance to the pain of imprisonment and emotional survival. Experiences of love also constitute a way to articulate the meaning of prison life and redefine the self of the participants. On the one hand, the love of a couple can be understood as a transgression behind bars, a way of connecting to others and experiencing intimacy in a place characterised by the logics of separation and distance from significant others. It is also a way of transcending the period of incarceration and imagining a hopeful future, even if it is a precarious alternative. On the other hand, being in love in contemporary Western society is a means of self-validation and experiencing freedom, which has a particular symbolic value for incarcerated women, who are stigmatized and lack freedom. Partner relationships thus become a source of positive identity and a way to succeed in conditions of social stratification.
