Acceso usuarios
Jacobo Cardona-Echeverri
En el texto se analiza la diferencia conceptual entre estética y arte con el objetivo de reflexionar sobre las formalizaciones o variaciones estilísticas de la experiencia cotidiana con respecto al conflicto armado en Colombia y las propuestas estatales de reconciliación. El ritual y la masacre, a menudo comparados en la literatura científica sobre la violencia, componen dos expresiones estereotipadas y altamente codificadas que determinan la forma en que las comunidades construyen y recrean sus mundos físicos y simbólicos. Entendidas como modalidades estéticas del acaecer, estas experiencias tienen efectos prácticos radicalmente diferentes, integrar por un lado, descomponer por el otro. Ahora que se piensa el posconflicto en Colombia, tras el proceso de desarme y reinserción de los combatientes paramilitares llevado a cabo en los últimos años y el actual proceso de paz que se desarrolla en La Habana con la guerrilla de las FARC, es necesario interrogarnos sobre las funciones reparadoras de las narrativas artísticas del perdón y la reconciliación como parte de la reintegración de víctimas y victimarios en el escenario futuro de la convivencia nacional.
En el text s’analitza la diferència conceptual entre estètica i art amb l’objectiu de reflexionar sobre les formalitzacions o variacions estilístiques de l’experiència quotidiana respecte al conflicte armat a Colòmbia i les propostes estatals de reconciliació. El ritual i la massacre, sovint comparats a la literatura científica sobre la violència, constitueixen dues expressions estereotipades i altament codificades que determinen la forma en què les comunitats construeixen i recreen els seus mons físics i simbòlics. Enteses com a modalitats estètiques del que succeeix, aquestes experiències tenen efectes pràctics radicalment diferents: d’una banda, integrar; de l’altra, descompondre. Ara que es reflexiona sobre el postconflicte a Colòmbia, després del procés de desarmament i reinserció dels combatents paramilitars que s’ha dut a terme en els darrers anys i l’actual procés de pau que té lloc a l’Havana amb la guerrilla de les FARC, cal interrogar-nos sobre les funcions reparadores de les narratives artístiques del perdó i la reconciliació com a part de la reintegració de víctimes i botxins en l’escenari futur de la convivència nacional.
The text analyzes the conceptual difference between Aesthetics and Art in a way that makes possible the reflection on the formalization or the stylistic variations of quotidian experience. Rituals and massacres, two phenomena constantly compared in scientific literature about violence, put together two stereotyped and highly codified expressions that determine how the communities construct and recreate their physical and symbolic worlds. When these experiences are understood as aesthetical modalities of human endeavor, they have practical and radically different effects: on the one hand, they integrate; on the other, they divide; this makes necessary an examination on the repairing functions of the narratives belonging to forgiveness and reconciliation, when it comes to revitalize those communities which have suffered because of armed violence.
