Acceso usuarios
Ignacio Sotelo Martínez
El militarismo en América Latina no es un fenómeno externo, accidental a la realidad política de la región, sino que constituye su constante más significativa. Por tanto, es preciso un planteamiento que haga patente las estructuras socioeconómicas que han favorecido el acceso casi continuo de los militares al poder. El trabajo se centra en relacionar estructuras socioeconómicas básicas, tal como se han ido configurando en el desarrollo histórico de América Latina, con formas específicas de intervención militar, abstrayendo, por un lado, los caracteres comunes más generales, que constituirían los elementos para una teoría general del militarismo en la región, y aislando, por otro, los caracteres específicos de cada tipo de intervención militar, con el fin de bosquejar una primera tipología del militarismo de la región. Se distinguen tres tipos fundamentales de intervención militar: a) caudillismo militar, que surge del «vacío político» que sigue a las guerras de independencia, y que está en relación con el proceso de dispersión del poder y de ruralización de la vida económica que supone la primacía del «sistema de hacienda»; b) militarismo tradicional, que constituye la reacción oligárquica a los desequilibrios que lleva consigo el «desarrollo hacia fuera». Las tensiones entre el campo y la ciudad, entre los sectores integrados en el mercado internacional y los que se mantienen en reserva en zonas de subsistencia, entre una aristocracia terrateniente y una burguesía «compradora» por un lado, y unas masas populares, por otro, de las que con gran esfuerzo se desprenden algunos sectores medios, impiden que se consoliden gobiernos civiles constitucionales, a los que aspiraron las oligarquías a finales del siglo; c) el golpe militar de clase media al servicio de una política de reformas estructurales, pero coherentes con los intereses de las clases medias, cada vez más ligados a los de la oligarquía. De esta variedad se analizan dos subtipos: el militarismo populista y el tecnócrata.
El militarisme a l’Amèrica Llatina no és un fenomen extern, accidental a la realitat política de la regió, sinó que constitueix la seva constant més significativa. Per tant, cal un plantejament que faci patents les estructures socioeconòmiques que han afavorit l’accés gairebé continu dels militars al poder. El treball se centra a relacionar estructures socioeconòmiques bàsiques, tal com s’han anat configurant en el desenvolupament històric de l’Amèrica Llatina, amb formes específiques d’intervenció militar, abstraient, d’una banda, els caràcters comuns més generals, que constituirien els elements per a una teoria general del militarisme a la regió, i aïllant, de l’altra, els caràcters específics de cada tipus d’intervenció militar, amb la finalitat de suggerir una primera tipologia del militarisme de la regió. Es distingeixen tres tipus fonamentals d’intervenció militar: a) cabdillisme militar, que sorgeix del «buit polític» que segueix a les guerres d’independència, i que està en relació amb el procés de dispersió del poder i de ruralització de la vida econòmica que suposa la primacia del «sistema d’hisenda»; b) militarisme tradicional, que constitueix la reacció oligàrquica als desequilibris que comporta el «desenvolupament cap enfora». Les tensions entre el camp i la ciutat, entre els sectors integrats al mercat internacional i els que es mantenen en reserva en zones de subsistència, entre una aristocràcia terratinent i una burgesia «compradora», d’una banda, i unes masses populars, de l’altra, de les quals amb gran esforç es desprenen alguns sectors mitjans, impedeixen que es consolidin governs civils constitucionals, als quals van aspirar les oligarquies a la fi del segle; c) el cop militar de classe mitjana al servei d’una política de reformes estructurals, però coherents amb els interessos de les classes mitjanes, cada vegada més lligats als de l’oligarquia. D’aquesta varietat se n’analitzen dos subtipus: el militarisme populista i el tecnòcrata.
