Acceso usuarios
Miquel Strubell i Trueta
El articulo trata de los diferentes aspectos de una política lingüística de las instituciones europeas aún fragmentaria y poco desarrollada en muchos aspectos. Se describe el uso de las lenguas en las instituciones, de los sistemas internos de gestión multilingüe de documentos y reuniones, del fomento del estudio de las lenguas europeas por parte de los ciudadanos, y del soporte, inseguro, a las lenguas dichas "regionales y minoritarias". Se analiza el uso en los textos de vocablos como "diversidad lingüística" para concluir que su sentido varia sustancialmente según el momento y el contexto; y que el nacionalismo lingüístico más potente no lo ejercen los hablantes de las lenguas como la catalana, sino los defensores de las lenguas de Estado.
L'article tracta dels diferents aspectes d'una política lingüística de les institucions europees encara fragmentària i poc desenvolupada en molts aspectes. S'hi descriu l'ús de les llengües a les institucions, dels sistemes interns de gestió multilingüe de documents i reunions, del foment de l'estudi de les llengües europees per part dels ciutadans, i del suport, insegur, a les llengües dites "regionals i minoritàries". S'analitza l'ús en els textos de mots com "diversitat lingüística" per concloure que el seu sentit varia substancialment segons el moment i el context; i que el nacionalisme lingüístic més potent no l'exerceixen els parlants de les llengües com la catalana, sinó els defensors de les llengües d'Estat.
This article deals with the different aspects of the linguistic policy of the European institutions, which is still fragmentary and little developed in many aspects. It describes the use of languages in the institutions, the internal systems of multilingual management of documents and meetings, the fostering of the study of European languages on the part of citizens, and the uncertain support for the so-called “regional and minority” languages. It analyses the use of such expressions as “linguistic diversity” in texts, to conclude that their meanings vary substantially depending on the moment and the context and that the strongest linguistic nationalism is not exercised by the speakers of languages such as Catalan, but rather by the defenders of State languages.
