Acceso usuarios
A Catalunya, la política lingüística s�ha bastit sobre la relació entre els conceptes de llengua pròpia i llengua oficial, que ha estat objecte d�un sòlid desenvolupament jurídic i ha permès legitimar políticament l�ús preferent del català en un règim de doble oficialitat. Durant els primers anys del segle XXI s�incorpora al discurs públic la referència al català com a llengua comuna, arran dels canvis sociodemogràfics i sociolingüístics provocats per la darrera onada migratòria internacional. La idea �El català, llengua comuna� esdevé central en l�enfocament de l�acollida de la immigració, d�acord amb un ús principalment importat del Quebec i en el marc d�un model intercultural. Però el concepte de llengua comuna manca d�una fonamentació teòrica i una definició clares, igual com d�una anàlisi de l�aplicació que se�n pot fer. Aquest article pretén contribuir a concretar aquest concepte, que ha estat rellevant per a les polítiques d�immigració i ho pot ser també, de manera més general, per a la gestió política d�una societat plurilingüe. En primer lloc, descriu com s�utilitza en l�àmbit català i els factors que han conduït a adoptar-lo. A continuació, s�aproxima al tractament que en fa la teoria política liberal i en dedueix una definició. També analitza quins en són els referents empírics i quin ús es fa del terme en textos oficials a Europa, el Canadà i els Estats Units, per acabar amb una reflexió sobre la seva aplicació a Catalunya.
