Acceso usuarios
La gestión normativa de la lengua catalana, con la llegada de nuevos centros codificadores de carácter regional, está viviendo unos momentos de desorientación importante. Uno podría decir que la emergencia de la Academia Valenciana de la Lengua ha inaugurado una nueva coyuntura estandardizadora que se podría catalogar como pluricéntrica. Sin embargo, la dinámica politicoideológica que ha propiciado la creación obstaculiza la consecución de consensos imprescindibles para garantizar el funcionamiento unitario del código. El artículo hace un repaso sintético del itinerario contemporáneo que ha seguido el establecimiento de la variedad normativa en tierras valencianas. Lo muestra como un vértice más del particularismo que importantes sectores sociopolíticos del País Valencià, hoy mayoritarios, han impulsado secularmente. Y detalla la transformación que ha experimentado, una mutación que lo ha llevado a arrinconar el secesionismo tradicional y a potenciar el aislacionismo referencial. Con la definición del concepto de comunidad lingüística como trasfondo de toda la reflexión, el autor propone rehuir los criterios simbolicoactitudinales, provistos de una fuerte carga identitaria, y sumar esfuerzos en torno al factor interaccional. El hecho de situar el debate en el ámbito comunicativo nos ofrece una interpretación menos ideologizada del conflicto normativo y apunta el camino de una política lingüística comprometida con la lengua propia.
La gestió normativa de la llengua catalana, amb l'adveniment de nous centres codificadors de caràcter regional, està vivint uns moments de desorientació important. Hom podria dir que la institucionalització de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua ha inaugurat una nova conjuntura estandarditzadora que es podria catalogar com a pluricèntrica. Tanmateix, la dinàmica politicoideològica que n'ha propiciat la creació obstaculitza l'assoliment de consensos imprescindibles per a garantir el funcionament unitari del codi. L'article fa un repàs sintètic de l'itinerari contemporani que ha seguit l'establiment de la varietat normativa en terres valencianes. El mostra com un vèrtex més del particularisme que importants sectors sociopolítics del País Valencià, avui majoritaris, han impulsat secularment. I en detalla la transformació que ha experimentat, una mutació que l'ha portat a arraconar el secessionisme tradicional i a potenciar l'aïllacionisme referencial. Amb la definició del concepte de comunitat lingüística com a rerefons de tota la reflexió, l'autor proposa defugir els criteris simbolicoactitudinals, proveïts d'una forta càrrega identitària, i sumar esforços al voltant del factor interaccional. El fet de situar el debat en l'àmbit comunicatiu ens ofereix una interpretació menys ideologitzada del conflicte normatiu i apunta el camí d'una política lingüística compromesa amb la llengua pròpia.
The management of Catalan language norms, wth the advent of new regional centers of cofication, is undergoing periods of major disorientation. It could be said that the emergence of the Valencian Language Academy has given rise to a new state of affairs in language standardization, which could be categorized as multicentric. Nonetheless, the politico-ideological dynamic that propitiated its creation is impeding the achievement of points of consensus that are essential in order to guarantee the unitary functioning of the code. This article provides a concise overview of the contemporary development of the Catalan language standard used in the Valencian territory. It portrays this development as but one more vertex of the particularism that major sociopolitical sectors of the Valencian Country, which today are in the majority, have pushed for for centuries. The article sets forth in detail the transformation it has experienced, a change that has led it to discard traditional secessionism and encourage referential isolationism. With the definition of the concept of language community as a backdrop to the entire discussion, the author proposes a departure from symbolic-attitudinal criteria, which bear a major load of identity-based issues, and advocates a joining of forces around the factor of interaction. Situating the debate in the communicative realm offers us a less ideologized interpretation of the language standardization conflict and points the way to a language policy that is committed to the autocthonous language.
