Acceso usuarios
El presente artículo analiza la problemática que se suscita acerca de la aplicación del régimen catalán de la prescripción. Ello resulta tanto más relevante desde que por Ley 29/2002, de 30 de diciembre, Primera del Código civil de Cataluña, se reguló, en la línea de los ordenamientos jurídicos de nuestro entorno y de los principios europeos de derecho contractual, de manera moderna y sistemática, la prescripción. El examen de los problemas prácticos que se han sometido a la resolución de los órganos judiciales evidencia una disparidad de criterios, tanto por parte del Tribunal Supremo como de las Audiencias Provinciales catalanas, acerca de la aplicabilidad del régimen de la prescripción en aquellas hipótesis en las que la relación jurídica, que presenta puntos de conexión con varios ordenamientos jurídicos internos, se sujeta al derecho catalán. A pesar de la falta de jurisprudencia al respecto por parte del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, el estudio detenido de los argumentos que se ofrecen permite concluir, en consonancia con los razonamientos que se vierten en el texto, que en los referidos supuestos, la normativa sobre la prescripción que se contempla en el Código civil de Cataluña deviene aplicable, aun cuando el resto de la regulación de la relación jurídica deba heterointegrarse con el derecho supletorio del Código civil.
El present article analitza la problemàtica que se suscita sobre l'aplicació del règim català de la prescripció. Això resulta encara més rellevant des que, per Llei 29/2002, de 30 de desembre, Primera del Codi civil de Catalunya, es va regular, en la línia dels ordenaments jurídics del nostre entorn i dels principis europeus de dret contractual, de manera moderna i sistemàtica, la prescripció. L'examen dels problemes pràctics que s'han sotmès a la resolució dels òrgans judicials evidencia una disparitat de criteris, tant per part del Tribunal Suprem com de les Audiències Provincials catalanes, sobre l'aplicabilitat del règim de la prescripció a aquelles hipòtesis en les quals la relació jurídica, que presenta punts de connexió amb diversos ordenaments jurídics interns, se subjecta al dret català. Malgrat l'absència de jurisprudència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sobre aquesta matèria, l'estudi detingut dels arguments que s'ofereixen permet concloure, d'acord amb els raonaments que s'esmenten en el text, que en aquests supòsits esdevé aplicable la normativa sobre la prescripció que es contempla en el Codi civil de Catalunya, encara que la resta de la regulació de la relació jurídica s'hagi d'heterointegrar amb el dret supletori del Codi civil.
This article analyses the problems that arise from the Catalan statute of limitations regulation. The Law 29/2002, of 30 December, First Law of the Civil Code of Catalonia, systematically regulates prescription in line with the laws of our surrounding legal systems and with the European principles of contract law. However, in those cases where there is a conflict of laws, both the Supreme Court and the Catalan Provincial Courts, show a disparity of criteria when deciding which statute of limitations regulation is applicable to the case. This paper argues that the regulations on the statute of limitations contained in the Civil Code of Catalonia are applicable, even when legal loopholes are construed according to the Civil Code.
