Acceso usuarios
Enrico Chessa
El alguerés es, por razones de carácter diferente, la variedad más distante y diferenciada dentro del dominio lingüístico catalán. Desde un punto de vista estrictamente fonético, fenómenos como la metátesis (pobre > probe), el rotacismo (vida > [víRa]), la asimilación (pedra > perra), la despalatalización (any > [án]), etc. hacen del alguerés un dialecto del catalán muy peculiar. Por otra parte, los datos sociolingüísticos más recientes nos informan de un proceso de sustitución lingüística en fase muy avanzada. El catalán ya ha dejado de transmitirse de padres a hijos, el italiano es la variedad dominante en casi todos los contextos comunicativos, y, consiguientemente, las competencias (entre las generaciones más jóvenes) son mínimas o, en muchos casos, nulas. El planificador, a la hora de poner en marcha un proceso de normalización lingüística en L'Alguer, debe tener en la justa consideración las dos cuestiones mencionadas, so pena del fracaso total o parcial del proceso. Y eso quiere decir que la consecución de la plena recuperación del alguerés no se podrá realizar si no se planifica en función de las condiciones sociolingüísticas existentes. Con este artículo nos planteamos, por lo tanto, la necesidad de elaborar estrategias normalizadoras que no prescindan de un análisis atento del contexto. Nos ceñimos a un aspecto muy puntual del proceso de normalización la codificación, poniendo de manifiesto las repercusiones que la escritura puede tener en el habla coloquial. Es decir, los nuevos hablantes (los hablantes que no tienen el alguerés como lengua inicial) podrían tener dificultades para reconocer los numerosos desajustes que se dan entre sonidos y grafía normativa, a causa de la poca familiaridad con la variedad oral. Así, el sistema fonológico del alguerés corre el riesgo de ser alterado por la presión que el sistema ortográfico ejerce sobre la lengua hablada, allí donde los grafemas normativos no se ajusten plenamente a los fonemas del habla coloquial. Las peculiaridades lingüísticas y sociolingüísticas del alguerés imponen, por lo tanto, un nuevo discurso en torno a la normalización y, en concreto, del proceso de codificación. Aquí, se intenta volver a iniciar el debate a partir de dos propuestas normalizadoras contrapuestas: 1) aplicar las normas ortográficas catalanas o bien 2) adoptar una ortografía fonémica que se ajuste más a las características del alguerés.
L'alguerès és, per raons de caràcter diferent, la varietat més distant i diferenciada dins del domini lingüístic català. Des d'un punt de vista estrictament fonètic, fenòmens com ara la metàtesi (pobre > probe), el rotacisme (vida > [víRa]), l'assimilació (pedra > perra), la despalatalització (any > [án]), etc. fan de l'alguerès un dialecte del català ben peculiar. D'altra banda, les dades sociolingüístiques més recents ens informen d'un procés de substitució lingüística en fase molt avançada. El català ja ha deixat de transmetre's de pares a fills, l'italià és la varietat dominant en gairebé tots els contextos comunicatius, i, consegüentment, les competències (entre les generacions més joves) són mínimes o, en molts casos, nul·les. El planificador, a l'hora de posar en marxa un procés de normalització lingüística a l'Alguer, cal que tingui en la justa consideració les dues qüestions suara esmentades; altrament, s'arrisca al fracàs -total o parcial- del procés. I això vol dir que l'assoliment de la plena recuperació de l'alguerès no es podrà realitzar si no es planifica en funció de les condicions sociolingüístiques existents. Amb aquest article ens plantegem, per tant, la necessitat d'elaborar estratègies normalitzadores que no prescindeixin d'una anàlisi atenta del context. Ens cenyim en un aspecte molt puntual del procés de normalització -la codificació-, tot posant de manifest les repercussions que l'escriptura pot tenir en la parla col·loquial. Això és, els nouparlants (els parlants que no tenen l'alguerès com a llengua inicial) podrien tenir dificultats a reconèixer els nombrosos desajusts que es donen entre sons i grafia normativa, a causa de la poca familiaritat amb la varietat oral. Així, el sistema fonològic de l'alguerès corre el risc de ser alterat per la pressió que el sistema ortogràfic exerceix sobre la llengua parlada, allà on els grafemes normatius no s'ajustin plenament als fonemes de la parla col·loquial. Les peculiaritats lingüístiques i sociolingüístiques de l'alguerès imposen, per tant, un nou discurs a l'entorn de la normalització i, en concret, del procés de codificació. Aquí, s'intenta tornar a encetar el debat a partir de dues propostes normalitzadores contraposades: 1) aplicar les normes ortogràfiques catalanes o bé 2) adoptar una ortografia fonèmica que més s'ajusti a les característiques de l'alguerès.
For a variety of reasons, Alguerès is the most distant and differentiated of the variants of Catalan. From a strictly phonetic point of view, phenomena such as metathesis (pobre > probe), rhotacism (vida > [víRa]), ]), assimilation (pedra > perra), depalatalization (any > [án]), etc. make Alguerès quite a peculiar Catalan dialect. On the other hand, more recent sociolinguistic data indicate that a very advanced process of language substitution is underway. Catalan has stopped being transmitted from parents to children, Italian is the dominant variant in practically all communicative contexts, and consequently, language competence among the younger generations is minimal or, in many cases, non-existent. When implementing a process of language standardization in Alghero, planners must give proper consideration to the two issues just mentioned. If not, the result could be a partial or total failure. This means that it will be impossible to bring about a complete revival of Alguerès if the planning is not based on existing sociolinguistic conditions. In writing this article, therefore, we draw attention to the need to come up with standardization strategies that will not dispense with an attentive analysis of the context.. We limit ourselves to a very specific aspect of the standardization process off codification while at the same time underscoring the repercussions that writing can have for colloquial speech. That is to say, new speakers (speakers whose first language is not Alguerès), might have difficulties in recognizing the numerous misalignments that come about between sounds and normative spelling, because of their limited familiarity with the oral variant. In this way, the Alguerès phonologic system runs the risk of being altered by the pressure that the spelling system exercises over the spoken language, in the areas where normative graphemes do not fully correspond to phonemes in colloquial speech. In view of the above, the linguistic and sociolinguistic peculiarities of Alguerès impose a new discourse on the area of standardization and, specifically, on the process of codification. Here, our intention has been to launch the debate from two counterposed proposals for standardization: 1) apply Catalan standards of spelling; 2) adopt a phonemic spelling system that would be in greater alignment with the characteristics of Alguerès.
