Acceso usuarios
Mercè Teodoro i Peris
El proceso de reforma del Estatuto valenciano, que culminó con la aprobación de la Ley orgánica 1/2006, de 10 de abril, de reforma de la Ley orgánica 5/1982, de 1 de julio, de Estatuto de Autonomía de la Comunidad Valenciana, evidenció un altísimo grado de consenso entre los dos grandes partidos mayoritarios, el Partido Popular y el Partit Socialista del País Valencià. Además de coincidir en un mismo modelo de Estado y en las grandes cuestiones socioeconómicas, estas dos fuerzas políticas querían que la reforma valenciana fuera un ejemplo de contención de las aspiraciones soberanistas de otros procesos de reforma estatutarios, en particular del vasco y del catalán, y así fue, todo un ejemplo de "lealtad constitucional". La tramitación de la reforma fue rapidísima y las críticas de otros sectores como el llamado "Compromís per l'Estatut", colectivo constituido por asociaciones culturales y de defensa de la lengua, sindicatos, partidos de izquierda parlamentaria, otros partidos minoritarios, intelectuales y diversas personalidades conocidas y activas en el País Valencià que aspiraban a un contenido estatutario más progresista y comprometido, entre otras cosas, con defensa de la lengua, no movilizaron a la sociedad ni fueron escuchados por los grandes partidos. El resultado de la reforma ha sido decepcionante y se caracteriza por el continuismo en materia de derechos lingüísticos y por la fijación de muchas de las obsesiones secesionistas de los últimos gobiernos valencianos. No hay tampoco ningún avance importante en materia de derechos lingüísticos. El nuevo texto no otorga nuevos derechos o deberes, como el deber de conocimiento, ni reconoce con alcance general la necesidad de establecer un requisito lingüístico en la Administración. Finalmente, no sólo no da solución a los viejos problemas -como el del reconocimiento explícito de la catalanidad del valenciano- sino que, más bien, agrava el problema onomástico y abre la puerta a problemas nuevos como el de la doble autoridad lingüística y la doble normativa con el reconocimiento estatutario de la Academia Valenciana de la Lengua y su competencia para establecer e imponer la normativa lingüística.
El procés de reforma de l’Estatut valencià, que culminà amb l’aprovació de la Llei orgànica 1/2006, de 10 d’abril, de reforma de la Llei orgànica 5/1982, d’1 de juliol, d’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, va evidenciar un altíssim grau de consens entre els dos grans partits majoritaris, el Partit Popular i el Partit Socialista del País Valencià. A més de coincidir en un mateix model d’Estat i en les grans qüestions socioeconòmiques, aquestes dues forces polítiques volien que la reforma valenciana fos un exemple de contenció de les aspiracions sobiranistes d’altres processos de reforma estatutaris, en particular, del basc i del català, i així va ser, tot un exemple de “lleialtat constitucional”.
La tramitació de la reforma fou rapidíssima i les crítiques d’altres sectors com ara l’anomenat “Compromís per l’Estatut”, col·lectiu constituït per associacions culturals i de defensa de la llengua, sindicats, partits d'esquerra parlamentària, altres partits minoritaris, intel·lectuals i diverses personalitats conegudes i actives al País Valencià que aspirava a un contingut estatutari més progressista i compromès, entre altres coses, amb defensa de la llengua, ni van mobilitzar la societat ni van ser escoltades pels grans partits.
El resultat de la reforma ha estat decebedor i es caracteritza pel continuisme en matèria de drets lingüístics i per la fixació de moltes de les obsessions secessionistes dels darrers governs valencians.
No hi ha tampoc cap avenç important en matèria de drets lingüístics. El nou text no atorga nous drets o deures, com ara el deure de coneixement, ni reconeix amb abast general la necessitat d’establir un requisit lingüístic a l’Administració. Finalment, no només no dóna solució als vells problemes —com el del reconeixement explícit de la catalanitat del valencià— sinó que, més aviat, agreuja el problema onomàstic i obre la porta a problemes nous com el de la doble autoritat lingüística i la doble normativa amb el reconeixement estatutari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i la seva competència per a establir i imposar la normativa lingüística.
The process of reforming the Valencian Statute of Autonomy, which culminated in the passage of the April 10, 2006 Implementing Act, reforming the July 1, 1982 evidenced an extremely high degree of consensus between the two majority parties, the Popular Party and the Socialist Party of Valencia. In addition to agreeing on a single model for the region and besides sharing views on the major socioeconomic issues, these two political forces wanted the Valencian reform to serve as an example of how sovereignist aspirations present in the processes of reform for other Statutes, in particular, the Basque and Catalan statutes of Autonomy, could be contained. And that's how it turned out, every bit the example of "constitutional loyalty." Debating and amending the reform was an extremely quick procedure. The critiques of other sectors, such as the so-called "Commitment to the Statute," -- a group aspiring to a Statute of Autonomy that would be more progressive, a group committed, among other things, to the defense of the language, a group made up of cultural and language-defense associations, unions, parliamentary leftist parties, other minority parties, intellectuals and various well known active, public figures in Valencia -- failed to mobilize Valencian society, nor were they listened to by the major parties. The result of the reform process has been disappointing and is characterized by a preservation of the status quo as regards language rights and by a fixation with many of the secessionist obsessions of the most recent Valencian administrations. Nor do the reforms contain any important advance in language rights. The new text does not grant any new rights or duties, such as the duty to know the language, nor does it generally recognize the need to establish a language requirement for the Valencian government. Lastly, not only does it not provide any solution for old problems, such as the explicit recognition of the Catalan character of Valencian, but rather, it aggravates the proper name issue and opens the door to new problems, such as that of dual language authority and the existence of a double set of standards with the recognition in the Statute of Autonomy of Valencia of the Valencian Academy of the Language and its authority to establish and impose language standards.
