Acceso usuarios
Al cumplirse los veinticinco años de nuestra modesta colaboración con la Escola d’Administració Pública de Barcelona, tratamos en primer lugar de agradecer la tolerancia y benevolencia con la que siempre acogió nuestros estudios.
En segundo lugar, planteamos en este trabajo la cuestión del lenguaje como creador de imagen por sí sólo, así como los problemas de la gramaticalidad y de la gramática normativa y académica que se presentan entreverados en los textos legales castellanos. Esta gramaticalidad y esta gramática normativa y académica que reflejan los textos legales castellanos son medios suficientes y capaces de dar una imagen de los lenguajes institucionales y especialmente de la variedad legal sin necesidad de buscar otros propósitos.
Nos parece que el lenguaje legal castellano puede ser analizado desde diferentes puntos de vista y por ello seleccionamos y partimos de los conceptos de gramaticalidad/agramaticalidad y de aceptabilidad/inaceptabilidad en las ciencias lingüísticas actuales y estudiamos el discurso legal castellano desde tres factores que estimamos lo condicionan: a) los códigos que utiliza esta variedad legal, b) las funciones que cumple el discurso legal y c) la finalidad última que persiguen los textos legales.
Hacemos un breve repaso por la producción legislativa y nos centramos en distinguir dos capas diferentes de gramaticalidad en los textos legales: la que procede del discurso político-parlamentario y la que procede de la referencia y de la reproducción indirecta que hacen de esa primera capa de gramaticalidad los juristas y nomógrafos en su tecnolecto técnico-jurídico. Observamos cómo ambas capas de gramaticalidad se enmarcan dentro de estructuras y formas propias de la gramática normativa y académica e indicamos algunas (no todas) marcas en superficie de los diferentes tipos de gramaticalidad y de gramática académica y normativa que presentan estos discursos legales castellanos.
Caracterizamos los diferentes tipos de gramaticalidad: la procedente del discurso político-parlamentario como una gramaticalidad prolija, redundante, ampulosa, con un repertorio muy limitado de estrategias de comunicación y con una flexibilidad deficiente en la estructuración de la comunicación. Estimamos que la gramaticalidad propia del tecnolecto técnico-jurídico que da la última forma a las leyes mantiene las estructuras enunciativas de función conativa bajo formas de enunciados aparentemente referenciales y lo hace con formas muy ritualizadas y convencionalizadas, además de mantener códigos retóricos poco actualizados.
Nos parece que ambas capas de gramaticalidad se recubren y enmarcan con las formas de la gramática normativa y académica en las que se forman tradicionalmente en sus estudios de grado medio letrados, juristas y nomógrafos. Los estudios en los que se siguen formando tanto políticos, como parlamentarios, juristas, letrados y nomógrafos responden a conceptos puristas rigurosos y por eso se sigue prefiriendo la “corrección gramatical académica” antes que la “aceptabilidad lingüística y semántica” por parte de los destinatarios de los mensajes legales.
Creemos que los textos legales no solamente informan de las obligaciones y deberes de los ciudadanos sino que, además, “comunican” y “dicen sin querer” más de lo que presuponen sus emisores/enunciadores. Por último, señalamos como finalidad principal de estos textos legales la “legitimación del poder” (primer escalón en la democratización de un país) y no la “legitimidad” que ya se le supone al poder.
En complir-se els vint-i-cinc anys de la nostra modesta col·laboració amb l'Escola d'Administració Pública de Catalunya, volem en primer lloc agrair la tolerància i la benevolència amb què sempre ha acollit els nostres estudis. En segon lloc, plantegem en aquest treball la qüestió del llenguatge com a creador d'imatge per si mateix, així com els problemes de la gramaticalitat i de la gramàtica normativa i acadèmica que es presenten en els textos legals castellans. Aquesta gramaticalitat i aquesta gramàtica normativa i acadèmica que reflecteixen els texts legals castellans són mitjans suficients i capaços de donar una imatge dels llenguatges institucionals i especialment de la varietat legal sense necessitat de buscar altres propòsits. Ens sembla que el llenguatge legal castellà pot ser analitzat des de diferents punts de vista i per això seleccionem i partim dels conceptes de gramaticalitat/agramaticalitat i d'acceptabilitat/inacceptabilitat en les ciències lingüístiques actuals i estudiem el discurs legal castellà des de tres factors que estimem que el condicionen: a) els codis que utilitza aquesta varietat legal, b) les funcions que compleix el discurs legal i c) la finalitat última que persegueixen els textos legals. Fem un breu repàs per la producció legislativa i ens centrem a distingir dues capes diferents de gramaticalitat en els textos legals: la que prové del discurs polític parlamentari i la que prové de la referència i de la reproducció indirecta que fan d'aquesta primera capa de gramaticalitat els juristes i nomògrafs en el seu tecnolecte tecnicojurídic. Observem com ambdues capes de gramaticalitat s'emmarquen dins d'estructures i formes pròpies de la gramàtica normativa i acadèmica i indiquem algunes (no totes) marques en superfície dels diferents tipus de gramaticalitat i de gramàtica acadèmica i normativa que presenten aquests discursos legals castellans. Caracteritzem els diferents tipus de gramaticalitat: la procedent del discurs polític parlamentari com una gramaticalitat prolixa, redundant, ampul·losa, amb un repertori molt limitat d'estratègies de comunicació i amb una flexibilitat deficient en l'estructuració de la comunicació. Estimem que la gramaticalitat pròpia del tecnolecte tecnicojurídic que dóna l'última forma a les lleis manté les estructures enunciatives de funció conativa sota formes d'enunciats aparentment referencials i ho fa amb formes molt ritualitzades i convencionals, a més de mantenir codis retòrics poc actualitzats. Ens sembla que ambdues capes de gramaticalitat es recobreixen i s'emmarquen amb les formes de la gramàtica normativa i acadèmica en les quals es formen tradicionalment en els seus estudis de grau mitjà lletrats, juristes i nomògrafs. Els estudis en els quals es continuen formant tant polítics com parlamentaris, juristes, lletrats i nomògrafs responen a conceptes puristes rigorosos i per això es continua preferint la "correcció gramatical acadèmica" abans que l'"acceptabilitat lingüística i semàntica" per part dels destinataris dels missatges legals. Creiem que els textos legals no només informen de les obligacions i els deures dels ciutadans sinó que, a més, "comuniquen" i "diuen sense voler" més del que pressuposen els seus emissors/enunciadors. Finalment, assenyalem com a finalitat principal d'aquests textos legals la "legitimació del poder" (primer esglaó en la democratització d'un país) i no la "legitimitat" que ja se suposa al poder.
After 25 years of a modest collaborative relationship with the Barcelona School of Public Administration (Escola d¿Administració Pública), we would like to first of all thank the School for the tolerance and benevolence with which it always received our studies. Secondly, this paper considers the question of language itself being a creator of images, along with the problems of grammaticality and normative, academic grmmar that are embedded in Spanish-language legal texts. This grammaticality and this normative, academic grammar, reflected in Spanish-language legal texts, are themselves capable of providing an image of institutional languages and especially, legal institutional language, there being no need to seek any further justification.
It is our opinion that Spanish legal language can be analyzed from various points of view. For this reason, we have chosen the modern-day linguistic concepts of grammaticality/ungrammaticality and acceptability/unacceptability as a starting point. That is also why we have studied Spanish-language legal discourse from the perspective of the three factors that in our view condition it: a) the codes employed by this legal variety; b) the functions fulfilled by legal discourse; and y c) the ultimate purpose of legal texts.
We give a brief overview of the legislation and focus on distinguishing two different layers of grammaticality in legal texts: grammaticality stemming from political-parliamentarian discourse and grammaticality stemming from the referrals to and the indirect reproduction of that first layer of grammaticality by jurists and nomographs in their technical-judicial technolect. We observe how both layers of grammaticality are circumscribed within structures and forms that are typical of normative, academic grammar and we indicate some (not all) surface markers of the different types of grammaticality and academic, normative grammar presented by these Spanish-language legal texts. We characterize the different types of grammaticality; we characterize grammaticality stemming from political-parliamentary discourse as an excessively meticulous, redundant, bombastic grammaticality, with a very limited repertoire of communication strategies and deficient flexibility in structuring communication. It is our opinion that grammaticality typical of the technical-judicial technolect that gives laws their final form maintains the enunicative structures of conative function under apparently referential headings; it does so with very ritualized and conventionalized forms, in addition to maintaining rhetorical codes that are somewhat out of date. It seems to us that both layers of grammaticality cover themselves in and frame themselves with the forms of normative, academic grammar in which lawyers, jurists and nomographs are generally trained in intermediate degree programs. The programs of study in which politicians, parliamentarians, jurists, lawyers and nomographs continue to be trained are in keeping with rigurous puristic concepts, and that is why the recipients of legal messages still prefer "academic grammatical correctness" to "linguistic and semantic acceptability." We believe that not only do legal texts provide information on the duties and obligations of the citizenry but, in addition, they "communicate" and "inadvertently tell" more than their issuers/formulators presuppose. Lastly, we point out that the main goal of these legal texts is to "legitimize power" (the first step in the democratization of a country) and not the "legimitacy" that is already assumed to be inherent in power.
