Acceso usuarios
Mercé Barceló i Serramalera 
Este artículo analiza el significado jurídico de la inclusión de los derechos lingüísticos en el catálogo de derechos y deberes que prevé el título I del Estatuto, reconocidos hasta ahora sólo en el ámbito legal. Con esta finalidad, plantea cuáles han sido los términos del debate (surgido como consecuencia de los recursos de inconstitucionalidad presentados contra la reforma del Estatuto de autonomía de Cataluña) en torno a la posibilidad de que los estatutos de autonomía contengan un catálogo de derechos. Se concluye en este punto que, aunque los estatutos no sean evidentemente ¿constituciones¿, tampoco tienen prohibida la intervención para regular materias de competencia propia. El contenido regulador de derechos y deberes se entiende, así, como una manifestación legítima de la capacidad normativa estatutaria. Y la presencia de normas estatutarias sobre derechos y deberes en los estatutos pone de relieve un componente nuevo en la delimitación de opciones al poder político en la trayectoria seguida por los derechos públicos subjetivos: las normas iusestatutarias no tienen como objetivo principal impedir el uso arbitrario del poder (eso ya se encuentra sobradamente garantizado por la Constitución en forma de derechos), sino dar un paso más y prefigurar positivamente la acción normativa y de gobierno en el ejercicio de las propias competencias para asegurar esferas de poder participativo, recepciones prestacionales y poder de titularidad colectiva (entre otros, los derechos lingüísticos) a los ciudadanos.
La obvia constitucionalidad de estos catálogos de derechos abre la puerta a plantearse si la elevación del rango de los derechos lingüísticos se refleja, en parte, en un mayor grado de protección: aunque algunas de las garantías que prevé el Estatuto en los artículos 37, 38 y 78 son también extensibles a los derechos lingüísticos de rango legal, otros amplían su ámbito de irradiación cuando se emparejan con las normas iusestatutarias (situadas, por lo tanto, en la cabecera de un ordenamiento). Desde esta perspectiva, garantías como la previsión de reserva de ley en sentido formal, la protección del Síndico de Agravios o la defensa ante los tribunales no serían las notas esenciales que permitirían establecer diferencias de régimen jurídico entre los derechos lingüísticos estatutarios y los derechos lingüísticos de rango legal. En cambio, sí lo serían la proclamación de la vinculación directa de estos derechos, reforzada con el control normativo del Consejo de Garantías Estatutarias, y la declaración de interpretación y aplicación en el sentido más favorable para su plena efectividad. El examen del alcance y la efectividad de estas garantías en relación con los derechos lingüísticos estatutarios (especialmente, el hecho de constituir parámetro de validez de las leyes y de la actuación administrativa autonómica y estatal) permite formular un balance positivo, desde la perspectiva de su protección, en cuanto a la inclusión de los derechos lingüísticos en el título I del Estatuto y su consiguiente elevación de rango normativo.
Aquest article analitza el significat jurídic de la inclusió dels drets lingüístics en el catàleg de drets i deures que preveu el títol I de l¿Estatut, reconeguts fins ara només en l¿àmbit legal. Amb aquesta finalitat, es planteja quins han estat els termes del debat (sorgit com a conseqüència dels recursos d¿inconstitucionalitat plantejats contra la reforma de l¿Estatut d¿autonomia de Catalunya) entorn de la possibilitat que els estatuts d¿autonomia continguin un catàleg de drets. Es conclou en aquest punt que, encara que els estatuts no siguin evidentment ¿constitucions¿, tampoc no tenen vedada la intervenció per regular matèries de competència pròpia. El contingut regulador de drets i deures s¿entén, així, com una manifestació legítima de la capacitat normativa estatutària. I la presència de normes estatutàries sobre drets i deures en els estatuts posa en relleu un component nou a la delimitació d¿opcions al poder polític en la trajectòria seguida pels drets públics subjectius: les normes iusestatutàries no tenen com a objectiu principal impedir l¿ús arbitrari del poder (això ja es troba sobradament garantit per la Constitució en forma de drets), sinó donar un pas més i prefigurar positivament l¿acció normativa i de govern en l¿exercici de les pròpies competències per assegurar esferes de poder participatiu, recepcions prestacionals i poder de titularitat col·lectiva (entre d¿altres, els drets lingüístics) als ciutadans.
L¿obvia constitucionalitat d¿aquests catàlegs de drets obre la porta a plantejar-se si l¿elevació del rang dels drets lingüístics està reflectida, en part, en un grau de protecció més elevat: tot i que algunes de les garanties que preveu l¿Estatut als articles 37, 38 i 78 són també extensibles als drets lingüístics de rang legal, altres amplien el seu àmbit d¿irradiació quan s¿emparellen amb les normes iusestatutàries (situades, per tant, a la capçalera d¿un ordenament). Des d¿aquesta perspectiva, garanties com ara la previsió de reserva de llei en sentit formal, la protecció del Síndic de Greuges o la defensa davant dels tribunals no serien les notes essencials que permetrien establir diferències de règim jurídic entre els drets lingüístics estatutaris i els drets lingüístics de rang legal. En canvi, sí que ho serien la proclamació de la vinculació directa d¿aquests drets, reforçada amb el control normatiu del Consell de Garanties Estatutàries, i la declaració d¿interpretació i aplicació en el sentit més favorable per a la seva plena efectivitat. L¿examen de l¿abast i l¿efectivitat d¿aquestes garanties en relació amb els drets lingüístics estatutaris (especialment, el fet de constituir paràmetre de validesa de les lleis i de l¿actuació administrativa autonòmica i estatal) permet formular un balanç positiu, des de la perspectiva de la seva protecció, quant a la inclusió dels drets lingüístics en el títol I de l¿Estatut i la seva consegüent elevació de rang normatiu.
This article analyzes the legal significance of the inclusion of language rights in the catalogue of rights and obligations contemplated in Title I of the Statute. Language rights had heretofore only been recognized in the legal sphere. After appeals were filed questioning the constitutionality of the reform of the Statute of Autonomy of Catalonia, a debate ensued regarding the possibility that statutes of autonomy might contain a charter of rights. As part of its analysis, this paper considers the terms of this debate. It concludes that while the statutes are clearly not ¿constitutions,¿ nothing prohibits them from regulating areas that fall within their own jurisdiction. In this sense, the regulatory content of rights and obligations may be viewed as a legitimate manifestation of the capacity of statutes to establish regulations. And the presence of Statute-derived regulations on rights and obligations highlights a new component in the delimitation of options for political power in the path taken by subjective public rights: the main objective of juridical regulations derived from the Statute is not to prevent the arbitrary use of power (this is already amply guaranteed by the rights enshrined in the Constitution). The idea is to go one step further and establish in advance a positive configuration for regulatory and governmental action in the exercise of each autonomous region¿s own powers to ensure spheres of participatory power, acquisition of benefits and the power of collective ownership (including, among others, language rights) for the citizenry.
The obvious constitutionality of these catalogues of rights opens the door for a discussion of whether the elevation of language rights to a higher plane is partially reflected in a higher level of protection: although some of the safeguards provided for by the Statute in Articles 37, 38 and 78 can also extend to language rights established by law, others expand their coverage when they are joined with regulations set by the Statute (and because they are derived from the Statute, they enjoy a status just under the Constitution but above the remainder of laws in the Spanish legal system). From this perspective, safeguards such as the provision that certain areas be governed by legislation (laws) as opposed to regulations, in the formal sense of the word, the protection of the ombudsman or the right to a defense in a court of law would not be the essential aspects that would make it possible to establish differences in legal systems between the linguistic rights guaranteed by the Statute and language rights established by law. On the other hand, what would constitute such a distinction would be the proclamation of the direct linkage, reinforced through the regulatory control of the Council of Safeguards Provided for in the Statute, between these rights and the statement of interpretation and enforcement in a way that would most favor their full effectiveness. The examination of the scope and effectiveness of these safeguards vis-à-vis the language rights guaranteed by the Statute (especially, the fact that they constitute a parameter for the validity of the laws and for administrative action by the autonomous region and the central government) allows us to favorably assess the protection afforded by the inclusion of language rights in Title I of the Statute and their consequent upgrade in regulatory status.
