Acceso usuarios
Pablo Santolaya Machetti 
This article discusses the division of constitutional jurisdiction as it relates to a suitable foreign policy for the strengthening of the autonomous state. It also treats the growing importance of the migratory phenomenon consisting of the state establishing specific foreigner and immigration rights. This means that any decisions that imply entry into or expulsion from the national territory and the autonomous communities are made in accordance with their own political frameworks, available funds, standards of rights and are subject, even in the case of foreign immigrants, to sectorial jurisdiction. The statutes may be an instrument, at least in part, for regulating this new reality.
The reforms analysed deserve to be judged separately, however some of them, in particular the Catalan and, especially, the Andalusian statutes show a clear willingness to confront a problem that cannot be avoided, the influence of immigration on their responsibilities, and to approach these with acceptable solutions that are more than likely in keeping with the logic of a decentralised state. Nevertheless, it is vital that reform to immigration laws and the delegation of responsibilities regarding residency accompany these statutory provisions. Furthermore, it is perfectly possible to opt for a generalisation of the current model in the two aforementioned statutes and this is the most reasonable course of action to take.
Una lectura del repartiment constitucional de competències en matèria d¿estrangeria adequada a la consolidació de l¿Estat autonòmic i a la importància creixent del fenomen migratori consisteix a afirmar que correspon a l¿Estat fixar els drets dels estrangers, és a dir, l¿estrangeria, i la immigració en sentit estricte, és a dir, les decisions que impliquin l¿entrada o l¿expulsió del territori nacional, i a les comunitats autònomes completar, d¿acord amb les seves pròpies opcions polítiques i capacitat de despesa, aquest estàndard de drets i exercir, també sobre els estrangers, la totalitat de les seves competències sectorials. Els estatuts poden ser un instrument, almenys parcial, per regular aquesta nova realitat. Les reformes analitzades mereixen un judici divergent, però alguns d¿ells, en particular el català i, sobretot, l¿andalús, mostren la voluntat clara d¿acarar un problema que no poden eludir, la influència de la immigració en les seves competències, i l¿aborden mitjançant solucions acceptables i que probablement responen a la lògica de l¿Estat descentralitzat.
Això no obstant, és imprescindible que la reforma de la Llei d¿estrangeria i de la delegació de competències en matèria de residència acompanyin aquestes previsions estatutàries. A més a més, és ben possible que optar per una generalització del model actual en els dos estatuts esmentats sigui el més raonable.
