Acceso usuarios
Rafael Caria
Després d’haver seguit puntualment l’evolució o, més ben dit, la involució de l’alguerès/català a la ciutat i al seu rerepaís suburbà fins avui, tot considerant altres recents i apreciades aportacions d’àmbit social de la llengua, amb aquest treball, l’autor vol evidenciar els resultats d’un monitoratge sociolingüístic fet pacientment per ell mateix al llarg d’aquests darrers anys, que s’afegeix, rectifica i posa al dia alguns aspectes de la qüestió. El treball que avui es presenta té, doncs, el caire d’uns apunts per a un llibre blanc amb uns apartats que toquen bàsicament vuit aspectes del problema. Aquests es mouen des de l’actualitat sociolingüística, monitorant la distribució territorial de la societat catalanoparlant, la vehiculació social de la llengua en l’horalitat i en l’escriptura, en les més variades situacions generacionals, de classe, d’ambient, de treball i de tradicions. Tot passant per l’evolució històrica del català, Caria demostra el pas que el mateix va haver, com a dialecte del català, a la situació actual d’idiolecte alguerès.
Caria és conscient que cal situar-se dins d’una dimensió humana, l’algueresa, sense cap dramatització o singularització del problema. De fet, per a algunes qüestions –com per exemple les històrico-lingüístiques–, és quelcom de singular, per a altres és senzillament un tòpic, amb més o menys contradiccions i patologies. Aquestes, en llocs perifèrics com l’Alguer (respecte a les grans dimensions urbanes i culturals europees), es revelen aguditzades i, quasi sempre, autolesionants. En el fons, per a les realitats externes al Principat, és quasi sempre una qüestió de provincianisme cultural la que mou els homes (més que no pas les dones) a cometre lluites fratricides, tot perdent l’objectiu final: la salvació de la pròpia llengua i de la pròpia cultura per a desenvolupar-les cap a una projecció moderna de la societat i de la vida.
L’itinerari delineat per l’autor ens assenyala el paper jugat pels substrats, els adstrats i els superstrats forasters, tot desnaturant-ne l’estructura original. Al segle XIX el català comença el seu forçat declini passant de la fase diglòssica unidireccional a la substitutiva noucentesca. Finalment, Caria enfronta les possibles solucions per a invertir aquesta fase involutiva, quasi de no retorn, proposant una idea projecte a totes les entitats vinculades amb la qüestió de la llengua per tal de reformar l’article 9 de l’Estatut municipal i impulsar un canvi radical i unitari d’estratègia.
De fet, segons Caria, és l’Ajuntament de l’Alguer qui hauria de fer-se càrrec, en primera persona, de la ‘política lingüística’ sense delegar les seves pròpies responsabilitats a cap altre ens públic o privat.
Tot el conjunt d’iniciatives pressuposa una prèvia convergència i unitat de totes les entitats alguereses per tal de recollir tota experiència madurada en aquests darrers vint-i-cinc anys i reunir els esforços per a dur a síntesi compartida els coneixements de tots els operadors algueresos de la llengua i de la cultura catalanes de l’Alguer. Compartir, doncs, les eines, les lluites i les il.lusions, és el repte més gran, per tal de ser tots plegats els arbitres del canvi en la política lingüística del municipi alguerès i els garants de la seva continuïtat.
El futur de la llengua, segons Caria, comença d’aquí, fent-lo i fent-lo servir, més que parlant-ne.
After having carefully followed the development, or rather, the regression of Algherese/Catalan in the city and its surrounding back country to the present day, while at the same time considering other recent, much valued contributions in the social sphere of the language, the author attempts to highlight the results of a sociolinguistic study he patiently oversaw in recent years, which adds to, rectifies and updates some aspects of the issue. The work now being presented has, therefore, the appearance of some notes for a white paper, with sections touching principally upon eight aspects of the problem. The subjects are dealt with from the perspective of the sociolinguistic present. The study monitored the territorial distribution of Catalan-speaking society, the social use of the language both orally and in writing, in the most varied generational situations, situations having to do with class, environment, work and traditions. While reviewing the historical development of Catalan, Caria demonstrates the transition of Algherese from being a dialect of Catalan to its current situation as an Algherese idiolect. Caria is aware that one must take a position in the real-life context of Alghero, without in any way dramatizing or singling out the problem. As a matter of fact, for some issues " for example, historical-linguistic questions"it is something unique, for other questions it is simply a cliché, give or take a few contradictions and pathologies. In peripheral areas such as Alghero (when compared with the large urban and cultural dimensions of Europe), these contradictions and pathologies are heightened and are almost always self-destructive. When dealing with the situations of areas outside of Catalonia, in essence, what moves men (more so than women) to engage in fratricidal struggles is almost always a matter of cultural provincialism. In the process, the final objective " the preservation of the autochthonous language and culture in order to develop them into a modern projection of society and life " is lost. The itinerary traced by the author highlights the role played by foreign substrata, adstrata and superstrata, all of which contribute to a denaturing of the original structure. In the 19th century, Catalan began its inevitable decline, going from the unidirectional phase of diglossia to a substitutional phase of noucentisme. Lastly, Caria addresses possible solutions to invert this regressive phase, from which there is practically no return, by proposing a draft plan to all bodies with jurisdiction on language issues, in order to reform Article 9 of the municipal by-laws and be the driving force behind a single, radical change in strategy. As a matter of fact, according to Caria, the City Council of Alghero itself should assume direct oversight over "language policy" without delegating its own responsibility to any other public or private entity. The entire series of initiatives presupposes the prior convergence and unity of all Algherese bodies and organizations in order to reap the benefits of the experience of these last 25 years and join forces to come up with a synthesis of the aggregate knowledge of all the Algherese operators working in the area of Catalan language and culture. Sharing tools, struggles and hopes is, therefore, the greatest challenge, so that all, together, can become the architects of change in the language policy of the municipality of Alghero and the guarantors of its continuity. The future of the language, according to Caria, starts here. Rather than an issue to be talked about, the future of the language needs to be built and the language needs to be used.
