Acceso usuarios
La Regió Autònoma de la Sardenya, mitjançant una deliberació de 18 d'abril de 2006, ha aprovat les normes referents a una modalitat oficial estàndard de la llengua sarda. Es tracta de la llengua sarda comuna, una variant natural de mediació que ha aconseguit posar d'acord els grups d'activistes que anys anteriors estaven confrontats aferrissadament quant al problema de la unificació lingüística. Contextualment, el Govern local sard ha aprovat el primer acte executiu en llengua sarda de la història de la seva autonomia, que es remunta a l'aprovació, per part de l'Estat italià, de l'Estatut especial el 1948. La llengua sarda comuna representa, per tant, un pas important en la valoració de la llengua autòctona de Sardenya, que mostra el difícil camí recorregut pels sards per reapropiar-se de la diversitat dintre de la República italiana que, única a l'Europa occidental juntament amb França, no ha ratificat la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries. Encara queda lluny el procés de veritable normalització de la llengua sarda. La norma aprovada és experimental i només servirà per traduir alguns actes públics i lleis de la Regió. Les altres administracions públiques locals també podran experimentar amb variants locals de la llengua sarda, tot i que l'italià serà encara la llengua oficial de l'illa. Tot això mostra una situació local complexa en la qual, davant d'una voluntat popular favorable a ensenyar i fer oficial la llengua d'identitat històrica, romanen divisions, incerteses, desinterès i contrarietat a l'interior de la política, la universitat, els mitjans de comunicació i els intel·lectuals, que temen una separació progressiva del marc de la cultura italiana.
The Autonomous Region of Sardinia, by means of a deliberation of 18 April, 2006, approved the regulations pertaining to the official standard modality of the Sardinian language. It is the common Sardinian language, a natural variant of mediation that has managed to unite the groups of activists hitherto engaged in a heated confrontation on the issue of linguistic unification. Contextually, the local Sardinian Government approved the first executive act in Sardinian language in the history of its autonomy, which dates from the approval of the Special Statute by the Italian State in 1948. Therefore, common Sardinian heralds a major step in the recognition of the autochthonous language of Sardinia, proof of the hard work done by the Sardinians to re-appropriate diversity within the Italian Republic which, apart from France, is the only State in Western Europe that has not ratified the European Charter for Minority and Regional Languages. The process of the true harmonisation of Sardinian language is still a long way off. The standard approved is experimental, and will only serve to translate some public acts and laws of the region. Other local public administrations may also experiment with local variants of Sardinian, although Italian will continue to be the official language of the island. The foregoing illustrates a complex local situation where popular will aspires to having the language, embedded in the island's historic identity, taught and be officially recognised, encountering, nevertheless, divisions, uncertainty, lack of interest and opposition from the political echelons, the university, mass media and the intellectual community, which fear a progressive separation from the framework of Italian culture.
