Acceso usuarios
Andrés Alonso Álvarez
El problema de la normalización lingüística hace tiempo que ha dejado de ser coto exclusivo de la reflexión filológica. Ante las sensibilidades que despierta, el mundo del Derecho ha puesto su instrumentación científica también al servicio de este campo. Pero en una lengua que se precie de estar a la altura sociocultural que requiere el mundo actual, la normalización lingüística es impensable sin unas reglas unificadas en cuanto a su uso oral y, especialmente, escrito. Es decir, se hace imprescindible la normativización lingüística. No es que el Derecho esté ayuno en esta cuestión, pero le ha prestado menos atención que a otras consecuencias de la normalización lingüística, pues es cuestión farragosa para el jurista sin una sólida apoyatura filológica. El autor, licenciado en Filología y doctor en Derecho, quiere llamar la atención sobre un asunto que, en la España constitucional de nuestros días, tiene gran actualidad y presenta aristas difíciles de limar.
El artículo arranca con una mirada al proceso normativizador a lo largo de la historia, señalando su importancia para el reconocimiento de una lengua frente a las demás, así como para su uso en los diversos campos de la Administración. Asimismo, se repara en como sirve de frontera entre la mentalidad del Antiguo Régimen frente al desarrollo personal e industrial impulsado en la Edad Contemporánea. Tras algunas consideraciones filológicas que son sustrato imprescindible de la reflexión jurídica, se analiza la normativización en la Constitución de 1978, en los Estatutos de Autonomía, y en legislación inferior. Finalmente, se atribuye la titularidad de la competencia normativa al poder autonómico. La ventaja de esta responsabilidad competencial es que evita anarquías ortográficas entre administraciones de una misma Comunidad Autónoma. Pero su desventaja es que no puede impedir las disparidades interterritoriales.
El problema de la normalització lingüística fa temps que ha deixat de ser una qüestió exclusiva de la reflexió filològica. Davant les sensibilitats que desperta, el món jurídic també ha posat el seu instrumental científic al servei d’aquest sector. Tanmateix, per a una llengua que vulgui estar al nivell sociocultural que requereix el món actual, la normalització lingüística és impensable sense unes regles unificades sobre el seu ús oral i, sobretot, escrit. És a dir, la normativització lingüística esdevé imprescindible. Fins ara el dret no havia obviat totalment aquesta qüestió, però li havia dedicat menys atenció que a d’altres conseqüències de la normalització lingüística perquè es tracta d’un tema complex per al jurista que no disposa de bons coneixements filològics. L’autor, llicenciat en filologia i doctor en dret, vol tractar adequadament una qüestió que, a l’Espanya constitucional actual, és de gran actualitat i presenta problemes difícils de resoldre. L’article comença amb un repàs històric del procés normativitzador i en destaca la importància de cara al reconeixement d’una llengua envers les altres i també per a l’ús que se’n fa en els diversos sectors de l’Administració. S’apunta també la seva funció de frontera entre la mentalitat de l’Antic Règim i el desenvolupament personal i industrial impulsat en el món contemporani. Després d’unes consideracions filològiques que serveixen de base imprescindible per a la reflexió jurídica, s’analitza la normativització en la Constitució de 1978, en els Estatuts d’Autonomia i en la legislació inferior. Finalment s’atribueix la titularitat de la competència normativa al poder autonòmic. L’avantatge d’aquesta responsabilitat competencial és que evita anarquies ortogràfiques entre administracions d’una mateixa Comunitat Autònoma; el desavantatge, però, és que no es poden impedir les disparitats interterritorials.
The problem of language standardization ceased to be an exclusively philological question long ago. In light of people’s enormous sensitivity to the issue, the legal world has also offered this field its scientific tools. Nonetheless, for any language that prides itself on having the socio-cultural stature that today’s world demands, the standardization of a language is unthinkable without some unified rules to govern its oral, and especially, its written use. In other words, a process for the establishment of language norms becomes indispensable. It is not that law knows nothing about the issue, but it has paid less attention to this aspect than to other consequences of language standardization, since the matter is certainly a cumbersome one for a legal scholar without a strong language background. The author, who has a licenciatura in language and a doctorate in Law, wishes to call attention to a matter that, in today’s constitutional Spain, is very topical and yet presents some problems that are not easy to iron out. The article starts out by looking at the process of establishing language norms throughout history, highlighting their importance for the recognition of one language over others and for their use in the various fields of government. Furthermore, the article notes how the establishment of language norms served as a border between the mentality of the Ancien Régime and the personal and industrial development that was promoted in the Modern Age. After some language considerations that are an indispensable underpinning for legal reflection, the establishment of norms in the 1978 Constitution, the Statutes of Autonomy and lower level legislation is analyzed
