Acceso usuarios
Joaquim Viaplana
Las proclamas secesionistas en el terreno lingüístico provenientes del País Valenciano han sido siempre contestadas sobre la base de la gran similitud estructural de las variedades valencianas con el resto de variedades históricamente vinculadas al catalán. Esta similitud, lingüísticamente incuestionable, es compartida por el conjunto de la comunidad científica, que la ha convertido con su apoyo en criterio de autoridad —presentado como apelación incontrovertible—en el debate sobre la unidad del catalán como lengua. El supuesto de que la similitud lingüística es el criterio de acuerdo con el cual se agrupan las variedades en lenguas entra a menudo en conflicto con la realidad. Sobre este criterio lingüístico-comunicativo se impone, en los casos de conflicto, el criterio sociopolítico, que determina la agrupación de variedades en lenguas en términos más pragmáticos, ajustados a las conveniencias sociopolíticas. La similitud estructural de las variedades que constituyen las lenguas es, en este último terreno, un mero criterio natural de agrupación; en ningún caso, un criterio decisorio. La gran homogeneidad interna de las variedades que históricamente han constituido el catalán es, cuando menos, un argumento fuerte para el mantenimiento de la unidad de la lengua. Como lo son también la tradición literaria común y complementaria, el compartimiento de una cierta cultura básica, la disponibilidad de un único estándar, la necesidad de hacer frente común a los grandes retos lingüísticos y tecnológicos del momento histórico. Por fuertes que estos argumentos sean, sin embargo, no son suficientes por sí mismos para preservar la lengua de las tendencias de escisión. El conflicto lingüístico valenciano ha tenido siempre una motivación sociopolítica, y los intentos de superarlo en la defensa de la unidad de la lengua también lo tienen que ser. Los secesionistas de hoy disponen de recursos legales y ejecutivos para alterar la realidad lingüística, pero están también constreñidos por muchas limitaciones políticas y sociales. Los argumentos a favor de la unidad de la lengua tienen ni más ni menos la fuerza que la correlación política les pueda dar. Las actuaciones para fundamentar sólidamente esta unidad se deben desarrollar en el ámbito sociopolítico, y deben estar presididas por unas actitudes convenientes y adecuadas a las circunstancias.
Those contesting proclamations of language secession coming from Valencia have always adduced the great degree of structural similarity between the varieties of Valencian and the remaining varieties that have historically been linked to Catalan. This similarity, which is unquestionable from a linguistic point of view, is shared by the ensemble of the scientific community, which has, through its support, converted this similarity into a criterion of authority. This criterion of authority is presented as an unassailable point of evidence in the debate over the unity of Catalan as a language. The premise that linguistic similarity is the criterion around which language variants are grouped often conflicts with reality. In cases of conflict, another criterion is imposed on this linguistic-communicative criterion: the sociopolitical criterion. The sociopolitical criterion determines the grouping of linguistic variants in more pragmatic terms, in accordance with sociopolitical interests. The structural similarity of the varieties that make up languages is, in this domain, a mere natural criterion for grouping; it is in no way a criterion for decision-making. The great degree of internal homogeneity among the variants that have historically constituted Catalan is, at the very least, a strong argument for the maintenance of the unity of the language. A common and complementary literary tradition, the sharing of a certain basic culture, the availability of a single standard, and the necessity of establishing a common front against the major linguistic and technological challenges of a given moment in history are also strong arguments in this regard. Nonetheless, no matter how strong such arguments may be, they are not sufficient in and of themselves to preserve the language from breakaway tendencies. The Valencian linguistic conflict has always had a sociopolitical motivation, and efforts to get beyond it in the defense of the unity of the language should also be politically motivated. Today’s secessionists have legal and executive resources at their disposal to alter linguistic reality, but they are also constrained by many political and social limitations. The arguments in favor of the unity of the language only have the power that the political landscape can afford them. Actions to solidly underpin this unity must be taken in the sociopolitical sphere, and they must be characterized by attitudes that are fitting and proper for the circumstances.
Les proclames secessionistes en el terreny lingüístic provinents del País Valencià han estat sempre contestades sobre la base de la gran similitud estructural de les varietats valencianes amb la resta de varietats històricament vinculades al català. Aquesta similitud, lingüísticament inqüestionable, és compartida pel conjunt de la comunitat científica, que l’ha convertida amb el seu suport en criteri d’autoritat —presentat com a apel·lació incontrovertible—en el debat sobre la unitat del català com a llengua. El supòsit que la similitud lingüística és el criteri d’acord amb el qual s’agrupen les varietats en llengües entra sovint en conflicte amb la realitat. Sobre aquest criteri lingüísticocomunicatiu s’imposa, en els casos de conflicte, el criteri sociopolític, que determina l’agrupació de varietats en llengües en termes més pragmàtics, ajustats a les conveniències sociopolítiques. La similitud estructural de les varietats que constitueixen les llengües és, en aquest darrer terreny, un mer criteri natural d’agrupació; en cap cas, un criteri decisori. La gran homogeneïtat interna de les varietats que històricament han constituït el català és, si més no, un argument fort per al manteniment de la unitat de la llengua. Com ho són també la tradició literària comuna i complementària, el compartiment d’una certa cultura bàsica, la disponibilitat d’un únic estàndard, la necessitat de fer front comú als grans reptes lingüístics i tecnològics del moment històric. Per forts que aquests arguments siguin, però, no són suficients per si mateixos per preservar la llengua de les tendències escissionistes. El conflicte lingüístic valencià ha tingut sempre una motivació sociopolítica, i els intents de superar-lo en la defensa de la unitat de la llengua també ho han de ser. Els secessionistes d’avui disposen de recursos legals i executius per alterar la realitat lingüística, però estan també constrets per moltes limitacions polítiques i socials. Els arguments a favor de la unitat de la llengua tenen just la força que la correlació política els pugui donar. Les actuacions per fonamentar sòlidament aquesta unitat s’han de desenvolupar en l’àmbit sociopolític, i han d’estar presidides per unes actituds convenients i adequades a les circumstàncies
