Acceso usuarios
José Woehrling
En els dos casos analitzats aquí, el Tribunal Suprem del Canadà havia de dictaminar sobre la validesa constitucional d’algunes seccions de la Carta de la llengua francesa del Quebec (coneguda també com la Llei 101) que regulen l’admissibilitat de l’ensenyament públic en anglès al Quebec. Aquestes seccions havien estat acusades de ser incompatibles amb la Carta canadenca de drets i llibertats continguda a la Constitució del Canadà (la Carta canadenca), com també amb la Carta de llibertats i drets humans del Quebec (la Carta del Quebec). La secció 23 de la Carta canadenca atorga als pares el dret que els seus fills rebin educació en escoles públiques en què la llengua d’instrucció sigui la llengua minoritària (l’anglès al Quebec i el francès a la resta del Canadà), sempre que formin part d’una d’aquestes dues categories principals: a) pares que ells mateixos van rebre l’educació primària en la llengua minoritària al Canadà (a aquest primer criteri se’l coneix amb el nom de la «clàusula Canadà»); b) pares que tenen un fill que ha seguit o està seguint la instrucció escolar primària o secundària en la llengua minoritària (criteri conegut amb el nom de clàusula de l’«homogeneïtat lingüística de les famílies»). Per tal d’atenir-se a la Constitució canadenca, s’ha esmenat la secció 73 de la Carta de la llengua francesa per tal de reproduir els dos criteris d’admissibilitat de la secció 23 de la Carta canadenca. No obstant això, l’estatut quebequès ha afegit una condició addicional no inclosa en la Carta canadenca: la instrucció que els pares o els fills hagin rebut en llengua anglesa ha de ser la «major part» de la totalitat de l’educació rebuda. Aquesta condició normalment s’ha aplicat d’una manera quantitativa estricta: es comparen matemàticament les durades de l’educació rebuda en francès i en anglès, de manera que l’educació en anglès constitueixi la part més important. És aquesta condició, atès que s’aplica al criteri de la instrucció rebuda pels nens, la que fou acusada de ser una restricció inconstitucional dels drets que confereix la secció 23 de la Carta canadenca. No obstant això, en el cas Solski/Casimir, de 2005, el Tribunal Suprem va considerar vàlida aquesta condició, tot i que només en la mesura en què en el futur s’apliqui no solament d’una manera quantitativa, sinó també «qualitativa» (en altres paraules, el Tribunal ha reescrit judicialment la legislació per tal de salvar-ne la validesa). L’aplicació «qualitativa» significa que la part d’educació rebuda en anglès ha de ser important o substancial, però no necessàriament la part més important. S’han de considerar altres factors, com ara les circumstàncies personals del nen i la seva experiència educativa, l’etapa en què es va fer l’elecció de la llengua d’instrucció, l’existència de dificultats d’aprenentatge, etc. És fàcil veure que aquesta avaluació qualitativa és molt més subjectiva i controvertida que un criteri estrictament quantitatiu i que, per tant, probablement crearà moltes dificultats a les autoritats administratives i judicials responsables de la seva aplicació.
In the two cases analyzed here, the Supreme Court of Canada had to rule on the constitutional validity of certain sections of Québec’s Charter of the French Language (also known as Bill 101) governing admissibility to public education in the English language in Québec. These sections were attacked as incompatible with the Canadian Charter of Rights and Freedoms contained in the Constitution of Canada (the Canadian Charter), as well as with Québec’s own Charter of Human Rights and Freedoms (the Québec Charter).
Section 23 of the Canadian Charter confers the right to have their children educated in public schools where the language of instruction is the minority language (English in Québec and French elsewhere in Canada) upon parents who fit into one of two main categories: (a) parents who themselves have received their primary education in the minority language in Canada – this first criterion is known as the «Canada clause»; (b) parents who have a child who received or is receiving primary or secondary school instruction in the minority language – this second criterion is known as the «linguistic homogeneity of families» clause. In order to abide by the Canadian Constitution, section 73 of the Charter of the French Language has been amended so as to replicate the two admissibility criterions of section 23 of the Canadian Charter. However, an additional condition, not contained in the Canadian Charter, has been added in the Québec statute: the instruction received by the parents or by the children in the English language must be the «major part» of the entire education received. This condition has usually been applied in a strict quantitative way, the length of the education respectively received in French and English being mathematically compared and the instruction received in English having to be the most important part. It is this condition, inasmuch as it applies to the criterion of the instruction received by the children that was attacked as being an unconstitutional restriction of the rights conferred in section 23 of the Canadian Charter. However, in the 2005 Solski/Casimir case, the Supreme Court found the condition valid, but only insofar as it will in the future be applied not only in a quantitative, but also in a «qualitative» way (in other words, the Court has judicially rewritten the legislation in order to save its validity). A «qualitative» application means that the part of the education received in English must be important or substantial, but not necessarily the most important part. Other factors will have to be considered, like the personal circumstances of the child and his or her education experience, the stage at which the choice of language of instruction was made, the existence of learning difficulties, etc. It is easy to see that such a qualitative assessment will be much more subjective and controversial than a strictly quantitative one and will thus probably create many difficulties for the administrative and judicial authorities responsible for its application.
In the Gosselin case, handed down on the same day as the Solski/Casimir case, the Supreme Court had to decide on a direct attack on the «Canada clause» contained in section 73 of the Charter on the French Language. The fact that this clause had been directly transposed into the Québec statute from section 23 of the Canadian Charter made it of course impossible to claim that it was incompatible with another part of this same Charter. Therefore, it was section 10 of the Québec Charter of Human Rights and Freedoms, guaranteeing equality and non-discrimination, which was invoked by the litigants who took the position that the Canada clause created a unacceptable discrimination between the children allowed admission in the English language public schools and those denied the same benefit. If accepted, such an view would have created a right for everyone, Anglophone, Francophone or Allophone, to chose freely between the English language and the French language public schools systems in Québec. However, the Canadian Charter does not guarantee such a freedom of choice; on the contrary, as has been seen above, it restricts the benefit of minority language education rights to certain categories of persons who are members of the language minority. In Gosselin, the Court recognized this reality and ruled that the right to equality and non-discrimination, regardless of the fact that is contained in the Canadian Charter or in the Québec Charter, cannot be used to modify the nature of minority rights and to extend such rights to the members of the majority or to other persons that do not belong to the very minority to whom the rights are guaranteed.
