Acceso usuarios
Patricia Fabeiro Fidalgo
Del artículo 2, como de los principios de indivisibilidad de la República, igualdad ante la ley y unicidad del pueblo francés, a los cuales la Decisión 99-412 sobre la Carta Europea de las Lenguas Regionales o Minoritarias vincula, el Consejo Constitucional extrae la prohibición de que las lenguas regionales puedan dar lugar a derechos u obligaciones específicos, distintos de los del resto de la población. No impiden, sin embargo, que los poderes públicos puedan articular medidas a favor de las lenguas regionales que no supongan derechos ni deberes de uso para el ciudadano.
Tales medidas son analizadas, en particular las adoptadas en la esfera de la enseñanza, ya que varias decisiones del órgano jurisdiccional en esta materia concreta contribuyen a perfilar el estatuto de las lenguas regionales.
Concluimos observando que «la actual Constitución francesa mantiene la actitud histórica de vincular la unidad de lengua a la existencia de la República y de la unidad nacional, consagrando para el francés una posición hegemónica, que conduce a una elevada homogeneidad cultural articulada sobre la lengua, si bien no excluye la posibilidad para el legislador de un reconocimiento, aunque sea tímido, de las lenguas regionales».
This article attempts to analyze the correspondence created in France between State, nation and language, a correspondence that proves to be one of its defining elements (part I). To this end, the article starts by setting the origins of this correspondence (part II), and continues by investigating its development during the 20th and 21st centuries (part III). From the French Revolution and throughout the 19th century, the French language acquired political significance, becoming linked to the concept of nation-state, to the service of the nation-state, and even achieving the status of constitutional principle. Inthis regard, a statute establishing the French language as the sole official language was enacted. Later, well into the 20th century, that principle was made explicit in the French Constitution of 1956, Article 2 of which proclaimed that the language of the Republic was French. With this, this language acquired a clear meaning as an identifying characteristic of the nation-state. This was followed by something more than a statute granting official status, as the French language was provided defense and protection through measures such as those introduced by the Toubon Act (1994). According to the Constitutional Council in its Judgement 94-345, the Law Governing the Use of the French Language, which prescribes the use of French, under penalty of fines, for a series of situations that go beyond the official context, encompassing business, services, the workplace, the scientific world and the media, successfully reconciled the rule contained in Article 2 with the freedom of communication, thought and expression set forth in Article 11 of the Declaration of the Rights of Man and of the Citizen, since it permits the use of the language of preference alongside French. The Constitutional Council derives the prohibition against regional languages giving rise to specific rights or obligations different from those of the rest of the population from Article 2, as well as from the principles of the indivisibility of the Republic, equality before the law, and the oneness of the French people, all these principles being bound by judgement 99-412 on the European Charter on Regional or Minority Languages. There is, however,no impediment to the authorities enacting measures in favor of regional languages that do not imply rights or obligations of use for the citizenry. Such measures, especially those adopted in the area of education, are analyzed, since various decisions by competent bodies in this specific domain have contributed to shape the status of regional languages. We conclude by observing that «to- day’s French Constitution maintains the historical attitude of linking the use of language to the existence of the Republic and national unity, enshrining a position of hegemony for the French language, which leads to a high level of cultural homogeneity articulated around the concept of language. This is so even though the legislative branch does have the possibility of recognizing, albeit timidly, the role of regional languages».
L¿article tracta d¿analitzar la correspondència que es crea a França entre l¿Estat, la nació i la llengua, correspondència que és un dels seus elements definitoris (part I). A aquest efecte, comença per situar-ne els orígens (part II), i continua indagant la seva evolució en els segles xx i xxi (part III).
Des de la Revolució Francesa i al llarg del segle xix el francès adquireix significat polític relacionant-se amb l¿Estat-nació, amb el servei al mateix Estat, arriba a assolir la naturalesa de principi constitucional i aconsegueix un estatut d¿oficialitat única.
Posteriorment, ja ben entrat el segle xx, aquell principi passa a explicitar-seen la Constitució francesa de 1956 en proclamar, a l¿article 2, que la llengua de la República és el francès. Aquesta llengua adquireix ja un significat clarament identificador de l¿Estat-nació, del qual se seguirà quelcom més que un estatut d¿oficialitat, perquè es fa objecte de defensa i protecció i s¿habiliten mesures com les introduïdes per l¿anomenada Llei Toubon (1994).
La Llei d¿ús de la llengua francesa, que prescriu l¿ús d¿aquesta llengua, sota sanció, en un seguit de situacions que superen les oficials i que tenen a veure amb el comerç, els serveis, el món laboral, el científic i els mitjans de comunicació, ha sabut conciliar, segons ho declara el Consell Constitucional a la Decisió 94-345, la regla continguda a l¿article 2 amb la llibertat de comunicació, pensament i expressió que recull l¿article 11 de la Declaració de Drets de l¿Home i el Ciutadà, en deixar que s¿usi, al costat del francès, la llengua de preferència.
De l¿article 2, i també dels principis d¿indivisibilitat de la República, d¿igualtat davant la llei i d¿unicitat del poble francès, els quals vincula la Decisió 99-412 sobre la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, el Consell Constitucional n¿extreu la prohibició que les llengües regionals puguin donar lloc a drets o obligacions específics, diferents dels de la resta de la població. No s¿impedeix, tanmateix, que els poders públics puguin articular mesures a favor de les llengües regionals que no comportin drets ni deures d¿ús per al ciutadà.
Aquestes mesures són analitzades, en particular les adoptades en l¿esfera de l¿ensenyament, ja que diverses decisions de l¿òrgan judicial en aquestamatèria concreta contribueixen a perfilar l¿estatut de les llengües regionals.
Hem conclòs observant que «l¿actual Constitució francesa manté l¿actitud històrica de vincular la unitat de llengua a l¿existència de la República i de la unitat nacional, consagrant per al francès una posició hegemònica, que condueix a una elevada homogeneïtat cultural articulada sobre la llengua, si bé no exclou la possibilitat per al legislador d¿un reconeixement, encara que sigui tímid, de les llengües regionals».
