Acceso usuarios
Oorvi Sharma
La política de infraestructuras yace en el influjo de una serie de silos disciplinarios interconectados, pero con notables diferencias. Por ello, las infraestructuras requieren tiempo para ser concebidas, creadas, mantenidas y actualizadas, y se convierten en antiguas reliquias en el entorno construido que atestiguan cambios sociopolíticos, climáticos y temporales mientras su morfología permanece relativamente congelada. Es importante examinar de qué manera las infraestructuras del futuro podrían aprender de estas transformaciones civiles y ocupaciones sin precedentes —acontecimientos que superan las capacidades de uso único de las infraestructuras de redes— para estar mejor fundamentadas y ser más representativas de la política pasada, actual y futura. En particular, es conveniente analizar aquellos cambios recientes en la política contemporánea que provocaron en todo el mundo episodios de disenso ocupacional y movilización civil con el empleo de tácticas y estrategias para satisfacer necesidades imprevistas. Dos ejemplos recientes y bien significativos de estas adaptaciones de infraestructuras son las protestas Dilli Chalo que se sucedieron en el norte de la India en 2020 y 2021 y el éxodo a pie de trabajadores migrantes ante la aparición de la pandemia de la covid-19 en marzo de 2020. En el marco de estos acontecimientos, este ensayo trata de explicar algunas conclusiones específicas de la región que hoy en día pueden extraerse de las maneras en que los manifestantes y los ocupantes de estos artefactos infraestructurales conformaron el disenso creativo centrado en la calle dentro del conjunto finito de escenarios modelados tal y como fueron programados y diseñados por arquitectos y diseñadores. Este ensayo se apoya en una premisa crucial: en muchas ocasiones, en el contexto del Asia meridional, la calle ha englobado históricamente hegemonías políticas emergentes demostrativas donde la negociación de infraestructuras existentes para respaldar múltiples funciones, tanto espaciales como sociales, ha constituido una parte fundamental para el diálogo político futuro. El rediseño civil de infraestructuras existentes en estos escenarios contemporáneos llegó para trastocar el ejercicio de autonomía local a nivel de calle. Ambas revoluciones, el éxodo migratorio y las protestas de los agricultores, aunque diferentes en sus reacciones y causas iniciales, demostraron en última instancia el derecho de los ciudadanos indios a la ciudad.
The politics of infrastructure lies at the influx of a range of interconnected, yet chasm-riddled disciplinary silos. Thus, infrastructures take time to conceive, build, maintain and update. As such, infrastructures become long-standing relics in the built environment and witness socio-political, climatic and temporal change while remaining relatively frozen in their morphology. There is merit in considering how infrastructures of the future might learn from unprecedented occupation and civilian alteration - events that exceed the single-use capacities of network infrastructures - to become more informed and representative of past, current and future politics. In particular, there is merit in analysing recent shifts in contemporary politics that incited global instances of occupational dissent and civil mobilization by employing tactics and strategies to meet unforeseen needs. Two urgent, contemporary examples of these infrastructural adjustments were the Dilli Chalo protests in North India in 2020-2021 and the pedestrian exodus of migrant workers at the onset of the COVID-19 pandemic in March 2020. Within the scope of these events, this essay seeks to explain some region-specific and contemporary revelations that can be drawn from the ways in which the protestors and occupants of these infrastructural artifacts informed creative street-centric dissent within the finite set of modelled scenarios as programmed and designed by architects and designers This essay is bolstered by a central proposition: there are many instances where, in the South Asian context, the street has historically encapsulated demonstrative emerging political hegemonies, where the negotiation of existing infrastructures to support multiple functions - both spatial and social - was central to future political dialogue. The civil redesign of existing infrastructures in these contemporary scenarios came to alter the local, street-level exercise of autonomy. Both revolutions, the migrant exodus and the farmers’ protests, though differentiated by their initial reactions and causes, ultimately demonstrated the Indian public’s right to the city.
La política d’infraestructures reposa en l’influx d’una sèrie de sitges disciplinàries interconnectades, però amb notables diferències. Per això, cal temps per concebre, crear, mantenir i actualitzar les infraestructures, i es converteixen en antigues relíquies en l’entorn construït que donen testimoni de canvis sociopolítics, climàtics i temporals mentre la seva morfologia es manté relativament congelada. És important examinar de quina manera les infraestructures del futur podrien aprendre d’aquestes transformacions civils i ocupacions sense precedents —uns esdeveniments que superen les capacitats d’ús únic de les infraestructures de xarxes— perquè estiguin més ben fonamentades i siguin més representatives de la política passada, actual i futura. Concretament, convé analitzar els canvis recents en la política contemporània que van provocar a tot el món episodis de dissensió ocupacional i mobilització civil amb l’ús de tàctiques i estratègies per satisfer necessitats imprevistes. Dos exemples recents i ben significatius d’aquestes adaptacions d’infraestructures són les protestes Dilli Chalo que es van succeir al nord de l’Índia els anys 2020 i 2021 i l’èxode a peu de treballadors migrants amb l’aparició de la pandèmia de la covid-19 el març de 2020. En el marc d’aquests esdeveniments, aquest assaig mira d’explicar algunes conclusions específiques de la regió que avui dia es poden extraure de les diferents maneres en què els manifestants i els ocupants d’aquests artefactes infraestructurals van conformar la dissensió creativa centrada al carrer dins del conjunt finit d’escenaris modelats tal com van ser programats i dissenyats per arquitectes i dissenyadors. Aquest assaig es fonamenta en una premissa crucial: moltes vegades, en el context de l’Àsia meridional, el carrer ha englobat històricament hegemonies polítiques emergents demostratives en què la negociació d’infraestructures existents per emparar múltiples funcions, tant espacials com socials, ha constituït una part fonamental per al diàleg polític futur. El redisseny civil d’infraestructures existents en aquests escenaris contemporanis va arribar per trastocar l’exercici d’autonomia local a nivell de carrer. Les dues revolucions (l’èxode migratori i les protestes dels agricultors), tot i que tenen diferents reaccions i causes inicials, van demostrar en última instància el dret dels ciutadans indis a la ciutat.
