Acceso usuarios
Narcís Iglésias Franch
La transició espanyola ha estat un període desatès per les històries de la llengua de referència, tot i la proliferació en aquella època de discursos sobre la llengua produïts per tota mena d’actors culturals, periodístics i polítics. Aquest estudi pretén analitzar els arguments sobre les llengües d’Espanya sostinguts pels diferents representants polítics dels partits amb representació parlamentària. En aquest estudi, s’han tingut en compte tots aquells discursos parlamentaris defensats a les Corts i al Senat que es van dedicar a debatre el que seria l’actual article 3 de la Constitució espanyola. Aquest estudi du a terme una anàlisi quantitativa i qualitativa de l’argumentació que s’hi desplega amb l’objectiu, d’una banda, d’identificar i quantificar els més diversos discursos parlamentaris orientats cap a aquest debat, i de l’altra, de tipificar els arguments que s’hi van esgrimir. Si l’articulat constitucional es veu sovint com l’exemple del consens polític, els discursos parlamentaris que s’analitzen en aquest estudi s’interpreten com una expressió paradigmàtica del discurs de la polèmica i, sobretot, del dissens.
