Acceso usuarios
Anna Pineda i Cirera
En aquest treball analitzem l’acusatiu preposicional del català tant des del punt de vista de l’evolució diacrònica del fenomen com des de la perspectiva de l’abast que presenta en el conjunt dels dialectes catalans avui dia. Primer, a partir d’un exhaustiu estudi de corpus de la llengua antiga hem constatat que el fenomen ja existia en la llengua medieval (amb pronoms personals, noms propis i SN), de manera que, en aquest sentit, pot considerar-se un fenomen genuí. Ara bé, les dades diacròniques indiquen també diàfanament que a partir del segle XVI, quan la influència de l’espanyol esdevé una realitat cada cop més severa, el percentatge d’ús de la preposició a davant de CD augmenta exponencialment.
Si bé a inicis del segle XX la publicació de la normativa fabriana significà un abans i un després en l’aparició del fenomen en els textos escrits formals, el fet és que la comunitat catalanòfona no s’ha arribat a desprendre mai d’aquest recurs morfosintàctic, ans al contrari. Així ho confirmem a bastament a partir d’un estudi a gran escala sobre l’abast del fenomen en el conjunt dels dialectes catalans, basat en entrevistes individuals amb vora 400 parlants, que fan tasques tant de producció d’oracions com d’emissió de judicis de gramaticalitat.
In this paper we analyse Differential Object Marking (DOM) in Catalan both from the point of view of its diachronic evolution and from the perspective of its current scope across Catalan dialects nowadays. First, our large-scale corpus study of Old Catalan shows that the phenomenon already existed in previous stages of the language (with personal pronouns, personal names, and NPs), so that, in this sense, it can be considered a genuine phenomenon. However, diachronic data also indicate very clearly that from the 16th century onwards, when the influence of Spanish became an increasingly severe reality, the percentage of use of the preposition a in front of DOs increased exponentially.
Although at the beginning of the 20th century the publication of the first Catalan prescriptive grammar meant a before and after in the appearance of the phenomenon in formal written texts, the fact is that the Catalan-speaking community has never get rid of this morphosyntactic resource, quite the opposite. This is amply confirmed by a large-scale study on the scope of the phenomenon in all Catalan dialects, based on individual interviews with around 400 speakers, who were asked to carry out both a sentence production task and a grammaticality judgment task.
