El fin de la Guerra de Sucesión Española (1701-1713 i 1715-1717), con el consiguiente Decreto de Nueva Planta de la Real Audiencia del Principado de Cataluña establecida por su Majestad con decreto de diez y seis de enero de mil setecientos y diez y seis, a raíz de la capitulación de Barcelona el 11 de septiembre de 1714, significó la suspensión del Principado de Cataluña como entidad política diferenciada, regida hasta entonces por las Constitucions de Catalunya i altres drets. La historiografía ha confundido esta supresión con la derogación y la abolición de las Constitucions de Catalunya. El presente trabajo de revisión bibliográfica y documental respecto a esta cuestión del período constituyente en Catalunya iniciado don el fin de la Guerra de Sucesión, expone que el Decreto de Nueva Planta de la Real Audiencia del Principado de Cataluña promulgado por el vencedor de la Guerra de Sucesión, Felipe V de Borbón, implantado por la fuerza de las armas, en Cataluña introdujo reglamentaciones nuevas diferentes, particularmente descabezando el marco institucional catalán rival en la causa borbónica, y marginó e ignoró las Constitucions de Catalunya, pero no las abolió ni derogó específicamente, aunque este fuera su deseo. Finalmente, se ofrece la reflexión que se trata, pues, de derechos históricos «vigentes», anacrónicos quizás, pero porque se descabezó el sistema de actualización, y que posiblemente a la historiografía le ha faltado el coraje de reconocerlo. Concluimos, así, que las Constitucions de Catalunya fueron suspendida, modificadas severamente por la fuerza, menospreciadas y hechas olvidar, pero no han sido derogadas ni abolidas.
La fi de la Guerra de Successió Espanyola (1701-1713 i 1715-1717), amb el consegüent Decreto de Nueva Planta de la Real Audiencia del Principado de Cataluña establecida por su Majestat con decreto de diez y seis de enero de mil setecientos y diez y seis, arran de la capitulació de Barcelona l?11 de setembre de 1714, va significar la suspensió del Principat de Catalunya com a entitat política diferenciada, regida fins aleshores per les Constitucions de Catalunya i altres drets. La historiografia ha confós aquesta supressió amb la derogació i l'abolició de les Constitucions de Catalunya. El present treball de revisió bibliogràfica i documental respecte a aquesta qüestió del període constituent a Catalunya iniciat amb la fi de la Guerra de Successió, exposa que el Decret de Nova Planta de la Reial Audiència del Principat de Catalunya promulgat pel vencedor de la Guerra de Successió, Felip V de Borbó, implantat per la força de les armes, a Catalunya va introduir reglamentacions noves diferents, particularment escapçant el marc institucional català rival en la causa borbònica, i va bandejar i ignorar les Constitucions del Principat de Catalunya, però no les va abolir ni derogar específicament, encara que aquest fos el seu desig. Finalment, s'ofereix la reflexió que es tracta, doncs, de drets històrics «vigents», anacrònics potser, però perquè es va escapçar el sistema d'actualització, i que possiblement a la historiografia li ha mancat el coratge de reconèixer-ho. Concloem, així, que les Constitucions de Catalunya van ser suspeses, modificades severament per la força, menystingudes i fetes oblidar, però no han estat pas derogades ni abolides.