Acceso usuarios
Filipe Venade de Sousa
En aquest article es pretén contribuir a conèixer el significat i l’abast del reconeixement i l’oficialitat de la situació jurídica de les llengües de signes (amb l’exemple de la situació jurídica de la llengua de signes portuguesa i la llengua de signes catalana) en relació amb la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat de les Nacions Unides. En certa mesura, en la convenció s’intenta respondre als drets inherents de les persones sordes i protegir-los, amb especial atenció als seus drets inherents en matèria lingüística. Tot i que la definició fonamental d’oficialitat dels estatuts respectius de la llengua de signes pot variar en funció del sistema jurídic nacional de la llengua de signes en qüestió, es pot dir que les premisses mínimes d’oficialitat segons la convenció són que l’Estat reconegui la llengua de signes com una llengua de ple dret, amb unes característiques que la converteixen en un mitjà de comunicació legítimament vàlid que es fa servir en les interaccions entre les persones sordes i les autoritats públiques en general.
