Acceso usuarios
Manuel Badal Bertolín
In Old Catalan, verbs as beure ‘to drink’ or moldre ‘to grind’, which had a Latin strong perfect in -ui-, presented a velar extension only in the PyTA morphome (acronym of perfecto y tiempos afines ‘perfect and related tenses’): 3rd *bibuit > bec ‘s/he drank’, 3rd moluit > molc ‘s/he ground’. In contrast, the L-pattern forms, comprising the first person of the present indicative and the whole present subjunctive, had a stem without the velar consonant: 1st bibō > beu ‘I drink’, 1stmolō > mol ‘I grind’. In this paper, departing from a corpus comprising works ranging from the 13th to the 19th century, we date the velarization process underwent by L-pattern in these verbs, which happened at the same time as the change from a strong to a weak pattern in the past tense (3rd bec ‘s/he drank’ >> begué ‘s/he drank’). The adoption of /g/, which solves the homophony between the first and the third person of the present indicative (1st beu >> bec ‘I drink’ vs. 3rd beu ‘s/he drinks’), occurs simultaneously in the whole L-pattern, unlike in other verb subclasses. Because of this reorganization, at the end of the evolutionary process, a new verb subclass emerges within the second conjugation, characterized by the presence of /g/ in both the PyTA morphome and the L-pattern.
En català antic, verbs com beure o moldre, amb perfet fort llatí en -ui-, presentaven inicialment extensió velar només en el morfoma pita (acrònim de perfecto y tiempos afines): 3a *bibuit > bec, 3a moluit > molc. En canvi, les formes del morfoma L, constituït per la primera persona del present d’indicatiu i tot el present de subjuntiu, presentaven un radical sense consonant velar: 1a bibō > beu, 1a molō > mol. En aquest treball, partint d’un corpus que inclou obres del segle xiiial xix, datem el procés de velarització del morfoma L en aquesta subclasse verbal, coincident en el temps amb el canvi del model fort al feble en el perfet simple (3a bec >> begué). L’adopció de l’extensió /g/, que resol l’homofonia entre la primera i la tercera persona del present d'indicatiu (1a beu >> bec vs. 3a beu), es produeix simultàniament en tot el morfoma L, a diferència d’altres subclasses verbals. Com a conseqüència de la reorganització, al final del procés evolutiu es crea una nova subclasse verbal dins de la segona conjugació, caracteritzada per la presència de /g/ tant en el morfoma pita com en el morfoma L.
