Acceso usuarios
María Alejandra López Gabrielidis, Toni Navarro
Este artículo aborda los crecientes niveles de complejidad y abstracción producidos por las tecnologías digitales, que hoy generan un sentimiento de estupefacción similar al que la filosofía del arte y la estética habían considerado como la experiencia de lo sublime. A partir de la idea de lo “sublime digital”, nos proponemos buscar formas de orientarnos en este mundo en vértigo. Nuestra intención es investigar en qué medida el arte y el diseño pueden funcionar como un mediador de escalas que traduzca lo sublime digital en imágenes concretas más digeribles, fáciles de comprender y de percibir. Consideramos que este es uno de los retos a los que deben hacer frente estas disciplinas en nuestros tiempos gobernados por escalas extrahumanas, tanto tecnológicas (la nube, la inteligencia artificial, el 5G...) como geológicas (el Antropoceno y el cambio climático global). Por ello analizaremos el trabajo de varixs artistas cuya trayectoria refleja su compromiso con estas problemáticas.
Si nosotrxs, y nuestros cuerpos, somos constantemente traducidxs a datos, ¿pueden el arte y el diseño invertir el sentido y hacer que nuestros datos se transformen en cuerpos, de modo que produzcan una experiencia estética (sensible) de ellos? ¿Puede esto ayudarnos a entender la infraestructura digital y su materialidad de un modo más intuitivo, más abordable para que un cuerpo logre imaginarla y/o visualizarla? ¿Pueden estos ejercicios favorecer la elaboración de estrategias de emancipación colectivas que nos permitan ser agentes activxs a la hora de reconfigurar la gobernanza y normatividad algorítmica impuestas?
Aquest article tracta els creixents nivells de complexitat i abstracció que produeixen les tecnologies digitals, que avui generen un sentiment d'estupefacció similar al que la filosofia de l'art i l'estètica havien considerat l'experiència del sublim. A partir de la idea de “sublim digital”, ens proposem buscar maneres d'orientar-nos en aquest món vertiginós. La nostra intenció és investigar en quina mesura l'art i el disseny poden funcionar com un mediador d'escales que tradueixi el sublim digital en imatges concretes més digeribles, fàcils de comprendre i de percebre. Considerem que aquest és un dels reptes que han d'afrontar aquestes disciplines avui dia, en un temps governat per escales extrahumanes tecnològiques (el núvol, la intel·ligència artificial, el 5G, etc.) i geològiques (l'Antropocè i el canvi climàtic global). Per això analitzarem la feina d'unes quantes artistes la trajectòria de les quals reflecteix el seu compromís amb aquestes problemàtiques.
Si nosaltres, i els nostres cossos, som constantment traduïdes a dades, poden l'art i el disseny invertir el sentit i fer que les nostres dades es transformin en cossos, de manera que en produeixin una experiència estètica (sensible)? Ens pot ajudar això a entendre la infraestructura digital i la seva materialitat d'una manera més intuïtiva, més abordable perquè un cos aconsegueixi imaginar-la i/o visualitzar-la? Poden aquests exercicis afavorir l'elaboració d'estratègies d'emancipació col·lectives que ens permetin ser agents actives a l'hora de reconfigurar la governança i normativitat algorítmica imposades?
This article addresses the increasing levels of complexity and abstraction that digital technologies produce, which generate a feeling of amazement nowadays similar to what the philosophy of art and aesthetics deemed the experience of the sublime. Through the idea of the “digital sublime”, we aim to find ways to find direction in this vertiginous world. Our intention is to research the extent to which art and design can function as mediators of scales that translate the digital sublime into concrete images that are more digestible, as well as easy to understand and perceive. We believe this is one of the challenges that these disciplines must face in our era governed by extra-human scales, both technological (the cloud, artificial intelligence, 5G, etc.) and geological (the Anthropocene and global climate change). With this in mind, we will analyse the work of several artists whose careers reflect their commitment to these issues.
If we, and our bodies, are constantly translated into data, can art and design reverse meaning and make our data transform into bodies in such a way as to produce an aesthetic (sensible) experience of them? Can this help us to understand digital infrastructure and its materiality in a more intuitive and approachable way so that a body can imagine and/or visualise it? Can these actions encourage the production of collective emancipation strategies that allow us to be active agents when reconfiguring the governance and algorithmic regulations imposed on us?
