Acceso usuarios
Este artículo explora las capacidades del diseño para cuestionar el contexto socioespacial con el fin de destacar el conflicto, el disenso y la disputa como prácticas creativas para impulsar la transformación urbana.
En el hábitat urbano actual, los espacios y las acciones no encajan a la perfección. La ciudad se caracteriza por una disyunción entre la fisicalidad del tejido urbano como materialización de ideologías y la relacionalidad de supremacías disputadas y dinámicas entrópicas que la habitan. En consecuencia, las prácticas transformadoras contemporáneas de creación de ciudades (city-making) deben reinventarse a través de la temporalidad y la impermanencia, representando el desorden y adoptando la inestabilidad. En ese sentido, el antagonismo es un elemento clave que se puede utilizar en las prácticas de diseño críticas destinadas a promover la diversidad urbana. En este artículo estudiamos cómo la incorporación del antagonismo en las prácticas de diseño puede desencadenar procesos de reformulación urbana al constituir espacios liminales de oportunidad donde la democratización emerge como una práctica espaciotemporal.
Se presentan dos casos de estudio relacionados, llevados a cabo en 2020 en el barrio del Raval de Barcelona (Cartografías subjetivas: espejo de la diversidad e Infraestructuras para la interacción en el espacio), para explorar cómo el diseño puede apoyar la disidencia y la pluralidad, ya sea a través de la identificación y visualización o catalizándolas como prácticas situadas de ciudadanía activa.
En ambos casos de estudio, el diseño fomenta la desjerarquización y la translinealidad en la ciudad, reivindicando el derecho a la acción directa en los espacios urbanos colectivos. En este sentido, este artículo explora cómo el diseño contribuye a activar múltiples procesos de ciudadanía emancipada, aprovechando el conflicto y el disenso constructivo como prácticas espaciotemporales situadas para promover la diversidad. Al facilitar la proliferación de nociones contrahegemónicas de cosmopolítica, territorio, domesticidad y publicidad, las prácticas de diseño revisadas en este artículo operan entre política, espacio y afecto para promover las relaciones intersubjetivas en los espacios públicos, utilizando las dimensiones materiales, temporales y afectivas del diseño para cocrear hábitats urbanos diversos y resilientes.
This paper explores the capacities of design to interrogate the socio-spatial context in order to foreground conflict, dissent and dispute as creative practices to fuel urban transformation.
In today’s urban habitat, spaces and actions do not mesh seamlessly. The city is characterised by a disjunction between the physicality of the urban fabric as a materialisation of ideologies and the relationality of contested supremacies and entropic dynamics that inhabit it. Consequently, the practices of contemporary transformative city-making need to be reinvented through temporality and impermanence, accounting for disorder and embracing instability. In that sense, antagonism is a key element to harness in critical design practices aimed at promoting urban diversity. In this paper we study how incorporating antagonism in design practices can trigger processes of urban reformulation by constituting liminal spaces of opportunity where democratisation emerges as a spatiotemporal practice.
Two related case studies carried out in 2020 in the Raval neighbourhood of Barcelona (Subjective Cartographies: A Mirror of Diversity and Infrastructures for Public Space Interaction), are presented to explore how design can support dissidence and plurality, whether through identification and visualisation or by catalysing them as situated practices of active citizenship.
In both case studies, design fosters de-hierarchisation and trans-linearity in the city, reclaiming the right to direct action in collective urban spaces. In this sense, this paper explores how design contributes to activating multiple processes of emancipated citizenship, harnessing conflict and constructive dissent as situated spatiotemporal practices to promote diversity. Facilitating the proliferation of counter-hegemonic notions of cosmopolitics, territory, domesticity and publicness, the design practices revisited in this paper operate between politics, space and affect in order to promote intersubjective relations in public spaces, using the material, temporal and affective dimensions of design to co-create diverse and resilient urban habitats.
Aquest article explora les capacitats del disseny per qüestionar el context socioespacial amb l’objectiu de destacar el conflicte, el dissens i la disputa com a pràctiques creatives per impulsar la transformació urbana.
En l’hàbitat urbà actual, els espais i les accions no encaixen a la perfecció. La ciutat es caracteritza per una disjunció entre la fisicalitat del teixit urbà com a materialització d’ideologies i la relacionalitat de supremacies disputades i dinàmiques entròpiques que l’habiten. En conseqüència, les pràctiques transformadores contemporànies de creació de ciutats (city-making) s’ha de reinventar a través de la temporalitat i la impermanència, representant el desordre i adoptant la inestabilitat. En aquest sentit, l’antagonisme és un element clau que es pot utilitzar a les pràctiques de disseny crítiques destinades a promoure la diversitat urbana. En aquest article estudiem la manera en què la incorporació de l’antagonisme a les pràctiques de disseny pot desencadenar processos de reformulació urbana a l’hora de constituir espais liminars d’oportunitat en els quals la democratització emergeix com una pràctica espaciotemporal. Es presenten dos casos d’estudi relacionats, portats a terme l’any 2020 al barri del Raval de Barcelona (Cartografies subjectives: mirall de la diversitat i Infraestructures per a la interacció en l’espai), per explorar de quina manera el disseny pot donar suport a la dissidència i a la pluralitat, ja sigui a través de la identificació i la visualització o catalitzant-les com a pràctiques situades de ciutadania activa.
En tots dos casos d’estudi, el disseny fomenta la desjerarquització i la translinealitat a la ciutat, i reivindiquen el dret a l’acció directa en els espais urbans col·lectius. En aquest sentit, aquest article explora la manera en què el disseny contribueix a activar múltiples processos de ciutadania emancipada, aprofitant el conflicte i el dissens constructiu com a pràctiques espaciotemporals situades per promoure la diversitat. Com que faciliten la proliferació de nocions contrahegemòniques de cosmopolítica, territori, domesticitat i publicitat, les pràctiques de disseny que es revisen en aquest article operen entre política, espai i afecte per tal de promoure les relacions intersubjectives en els espais públics, utilitzant les dimensions material, temporal i afectiva del disseny per cocrear hàbitats urbans diversos i resilients.
