Acceso usuarios
Canadá
Brasil
Este artículo es una contribución al debate sobre las limitaciones éticas y políticas de las prácticas de diseño dominantes e institucionalizadas y la necesidad de replantearse la manera en que estas operan. Señala que los procesos de diseño institucionalizados actúan como un dispositivo de poder que no solo capta y coloniza formas de vida, sino que también conforma territorios, organismos y lenguas a través de modelos normativos que les son exógenos. Un debate que es fundamental si pensamos en la función que ha desempeñado el diseño en el desarrollo de las crisis actuales. Este artículo indaga sobre la posibilidad de una práctica de diseño que no esté institucionalizada ni por diseñadores independientes ni por usuarios de diseño subordinados, sino que se constituya a sí misma siguiendo dinámicas en las que el diseño emerja como un proceso-proyecto común de posibilidades creativas de ser y devenir. Se han identificado aspectos cruciales de una práctica de diseño no institucionalizada mediante el análisis de una experiencia de diseño realizada en colaboración con comunidades de favelas de Río de Janeiro. El artículo muestra cómo esta práctica de diseño se ha basado en un enfoque de diseño que, a través de estructuras discursivas, se sostiene dinámicamente y se fundamenta en el disenso y el consenso, y en la interacción entre resistencia y contrarresistencia.
Aquest article és una contribució al debat sobre les limitacions ètiques i polítiques de les pràctiques de disseny dominants i institucionalitzades i la necessitat de replantejar-se la manera com operen. Assenyala que els processos de disseny institucionalitzats actuen com un dispositiu de poder que no només capta i colonitza formes de vida, sinó que també conforma territoris, organismes i llengües per mitjà de models normatius que els són exògens. Aquest debat és fonamental si pensem en la funció que ha exercit el disseny en el desenvolupament de les crisis actuals. Aquest article indaga sobre la possibilitat d’una pràctica de disseny que no estigui institucionalitzada ni per dissenyadors independents ni per usuaris de disseny subordinats, sinó que es constitueixi a si mateixa seguint dinàmiques en què el disseny emergeixi com un procés-projecte comú de possibilitats creatives de ser i esdevenir. S’han identificat aspectes crucials d’una pràctica de disseny no institucionalitzada mitjançant l’anàlisi d’una experiència de disseny duta a terme en col·laboració amb comunitats de faveles de Rio de Janeiro. L’article mostra com aquesta pràctica de disseny s’ha basat en un enfocament de disseny que, per mitjà d’estructures discursives, se sosté dinàmicament i es fonamenta en el dissens i el consens, i en la interacció entre resistència i contraresistència.
This paper is a contribution to the discussion on the ethical and political limitations of institutionalised, dominant design practices and on the need to rethink the ways in which they operate. It points out that institutionalised design processes act as a dispositive of power that not only capture and colonise forms of life, but that also shape territories, bodies and languages through normative models that are exogenous to them. This discussion is crucial when thinking about the role that design has played in nurturing current crises. This paper is an inquiry into the possibility of design practice that is not institutionalised either by sovereign designing designers or by subordinated designed users, but that constitutes itself according to dynamics where design emerges as a common project-process of creative possibilities of being and becoming. Crucial aspects for a non-institutionalised design practice are identified through the analysis of a design experience with communities in Rio de Janeiro favelas. This paper shows how this design experience is based on a design approach that, through discursive structures, dynamically supports and is informed by dissent and consensus, and by the interplay between resistance and counter-resistance.
