Acceso usuarios
Teresa Fajardo del Castillo 
, Maria del Mar Campins Eritja
En calidad de observadoras de la Universidad de Barcelona, hemos participado en la COP26 de Glasgow y hemos podido ver las complejidades de lo que ha sido denominado el multilateralismo inclusivo, o lo que es lo mismo, en un sentido ideal: un proceso de negociación abierto y transparente en el que los Estados Parte de la Convención Marco sobre el Cambio Climático, el Protocolo de Kioto y el Acuerdo de París alcanzaban un acuerdo, con la participación de los distintos representantes de la sociedad civil internacional que habrían defendido un interés general pero también los suyos propios -los de los pueblos indígenas, los de las ONGs empresariales e industriales, los de las organizaciones sindicales, los de las ONGs ecologistas. Sin embargo, el hecho que la Declaración final de la CoP26 sea presentada como Pacto de Glasgow no puede ocultar el hecho de que se ha conseguido un acuerdo político de mínimos, conforme a las pautas marcadas en la negociación por los principales países emisores de CO2, a los que no se les ha exigido más, por ser también potencias emergentes y porque los países desarrollados están lejos de contribuir financieramente a que los países en vías de desarrollo consigan los objetivos de mitigación y adaptación comprometidos en sus contribuciones nacionales, a pesar de que el coste de no contribuir según lo prometido pueda ser mayor.
En qualitat d'observadores de la Universitat de Barcelona, hem assistit a la CoP26 de Glasgow i hem pogut veure les complexitats del que ha estat anomenat el multilateralisme inclusiu, o el que és el mateix, en un sentit ideal: un procés de negociació obert i transparent en què els Estats Part de la Convenció Marc sobre el Canvi Climàtic, el Protocol de Kyoto i l'Acord de París assolien un acord, amb la participació dels diferents representants de la societat civil internacional que defensarien un interès general però també els seus propis –els dels pobles indígenes, els de les ONGs empresarials i industrials, els de les organitzacions sindicals, els de les ONGs ecologistes. No obstant això, el fet que la Declaració final de la CoP26 es presenti com a Pacte de Glasgow no pot amagar el fet que el que s’ha assolit és un acord polític de mínims, conforme a les pautes marcades en la negociació pels principals països emissors de CO2, als que no s’ha exigit més, perquè també són potències emergents i perquè els països desenvolupats estan lluny de contribuir financerament per tal que els països en vies de desenvolupament aconsegueixin els objectius de mitigació i adaptació compromesos en les seves contribucions nacionals, malgrat que el cost de no contribuir segons el que s'ha promès pugui ser encara més gran.
As observers from the University of Barcelona, we have participated in the COP26 in Glasgow and have been able to see the complexities of what has been called inclusive multilateralism, or in an ideal sense, an open and transparent negotiation process in which the States Parties to the Framework Convention on Climate Change, the Kyoto Protocol and the Paris Agreement reached an agreement, with the participation of the different representatives of international civil society who would have defended a general interest but also their own -those of indigenous peoples, those of business and industry NGOs, those of trade union organizations, those of environmental NGOs. However, the fact that the final CoP26 Declaration is presented as the Glasgow Pactcannot hide the fact that a minimum political agreement has been reached, in accordance with the guidelines set in the negotiations by the main CO2 emitting countries, which have not been asked for more, because they are also emerging powers and because developed countries are far from contributing financially to developing countries achieving the mitigation and adaptation targets committed to in their national contributions, even thoughthe cost of not contributing as pledgedmay be higher
