Acceso usuarios
Estel Marín Cos, Oriol Brugarolas
En l’últim quart del segle XIX, el piano s’havia convertit en un fenomen cultural, social i comercial de primer ordre i es trobava profundament arrelat en la societat catalana. N’és una prova la intensificació de la producció de pianos i del consum de música per a aquest instrument, la facilitat d’accés al repertori per part del públic català, la consolidació de l’ensenyament pianístic i, finalment, la presència massiva d’aquest instrument en sales de concert, exposicions universals, cafès, ateneus, casinos, teatres i salons privats. El present article aporta noves dades que expliquen el procés d’implantació i de difusió del piano des de la seva arribada a Catalunya l’últim quart del segle XVIII fins a final del segle XIX, quan es converteix en l’instrument més popular i en la icona cultural de referència, tal com ho evidencia el sorgiment de pianistes de relleu internacional com ara Tintorer, Granados o Albéniz. L’estudi comprèn referències a constructors i venedors de pianos com ara F. Bernareggi i M. Guarro, a comerços de venda de partitures com el de F. España, a intèrprets i professors com J. B. Pujol, a material pedagògic i centres docents de música implicats, així com als espais públics i privats compromesos en la recepció sonora de l’instrument. Aquestes dades confirmen i evidencien l’alt desenvolupament de l’activitat i de la cultura del piano a la Catalunya vuitcentista.
