Acceso usuarios
Palma de Mallorca, España
El trastorno específico del lenguaje (TEL) se definió como una alteración grave en la adquisición y el desarrollo del lenguaje, que podía afectar tanto a la comprensión como la expresión, en ausencia de determinadas causas y condiciones. No obstante, en los últimos años los estudios han constatado que las dificultades del lenguaje raramente son aisladas, sino que van acompañadas de otras dificultades cognitivas relacionadas con las habilidades de procesamiento del lenguaje. Además, su definición, con unos requisitos diagnósticos muy restrictivos, ha hecho que, en el ámbito clínico, muchos niños no puedan ser diagnosticados de este trastorno a pesar de sus carencias, y que por tanto no puedan recibir la atención que necesitan. Esto ha hecho que recientemente se promoviera un estudio de consenso (el proyecto CATALISE) que ha supuesto un cambio en la etiqueta diagnóstica, de TEL a trastorno del desarrollo del lenguaje (TDL), pero también, y más importante, un cambio de perspectiva diagnóstica, que ha pasado de estar enfocada en el diagnóstico estático a una más dinámica, basada en criterios de persistencia temporal y en las necesidades de intervención. Este hecho ha comportado, de forma secundaria, un cambio en la clasificación de las dificultades del lenguaje, que ha pasado de basarse en características diagnósticas a basarse en el tipo de intervención que requiere cada una de estas dificultades. En este artículo abordaremos, desde esta nueva concepción, la definición y los criterios diagnósticos de este trastorno, sus características y sus signos precoces de alerta.
El trastorn específic del llenguatge (TEL) es va definir com una alteració greu en l’adquisició i el desenvolupament del llenguatge, que podia afectar tant la comprensió com l’expressió, en absència de determinades causes i condicions. No obstant això, en els darrers anys els estudis han constatat que les dificultats del llenguatge rarament són aïllades, sinó que van acompanyades d’altres dificultats cognitives relacionades amb les habilitats de processament del llenguatge. A més, els requisits diagnòstics tant restrictius del TEL han fet que, en l’àmbit clínic, molts infants no es puguin diagnosticar d’aquest trastorn tot i les seves mancances, i que, per tant, no puguin rebre l’atenció que necessiten. Això ha fet que recentment es promogués un estudi de consens en l’àmbit anglosaxó (el projecte CATALISE) que ha comportat un canvi en l’etiqueta diagnòstica, de TEL a trastorn del desenvolupament del llenguatge (TDL), però també, i més important, un canvi de perspectiva diagnòstica, que ha passat d’estar enfocada en el diagnòstic estàtic a una de més dinàmica, basada en criteris de persistència temporal i en les necessitats d’intervenció. Aquest fet ha comportat, de manera secundària, un canvi en la classificació de les dificultats del llenguatge, que ha passat de basar-se en característiques diagnòstiques a basar-se en el tipus d’intervenció que requereix cadascuna d’aquestes dificultats. En aquest article abordarem, des d’aquesta nova concepció, la definició i els criteris diagnòstics d’aquest trastorn, les seves característiques i els seus signes precoços d’alerta.
Specific language impairment (SLI) was defined as a serious alteration in the acquisition and development of language, which could affect both comprehension and expression, in the absence of certain causes and conditions. However, in recent years, studies have found that language difficulties are rarely isolated, but that they are accompanied by other cognitive difficulties related to the language processing abilities. In addition, its definition, with very restrictive diagnostic requirements, has led that, in the clinical field, many children cannot be diagnosed with this disorder despite their deficits, and therefore cannot receive the care they need. This has recently led the promotion of a consensus study (the CATALISE project), which has led to a change in the diagnostic tag, from SLI to developmental language disorder (DLD), but also, and more importantly, to a change in the diagnostic perspective, which has gone from being focused on the static diagnosis to a more dynamic one, based on criteria of temporary persistence and intervention needs. This fact has led, in a secondary way, to a change in the classification of language difficulties, which has gone from being based on diagnostic characteristics to be based on the type of intervention that each of these difficulties requires. In this article, we will address, from this new conception, the definition and the diagnostic criteria of this disorder, its characteristics and its early warning signs.
