Acceso usuarios
Narcís Mir i Sala
En la seva primera part, l’article fa un balanç de l’evolució del dret lingüístic de la Unió Europea des dels seus inicis fins a l’actualitat, tant des del vessant institucional com de la seva normativa sectorial. D’aquesta anàlisi se’n desprèn l’estabilitat dels seus principis i normes fonamentals. A més, l’article destaca la capacitat d’adaptació del sistema lingüístic de la Unió a l’ampliació successiva del nombre de les seves llengües oficials, amb un plantejament respectuós de la igualtat jurídica formal de les llengües alhora que pragmàtic. Com a principal anomalia de la seva evolució, l’article remarca la marginació de les llengües que, tot i ser oficials en un estat membre, no tenen, al mateix temps, la consideració de llengües oficials de la UE. Aquesta conclusió continua destacant-se com a rellevant en la segona part de l’article, dedicada a les relacions del dret lingüístic de la Unió amb la llengua catalana. En aquest sentit, a més de descriure la posició jurídica d’aquesta llengua en el sistema lingüístic de la Unió, l’article planteja la possibilitat que es pugui qüestionar la legalitat de les normes sectorials de la Unió Europea que, en no tenir en compte la condició d’oficialitat de la llengua catalana –o, per extensió, de les llengües europees que disposen d’un estatus d’oficialitat semblant en un dels seus estats membres– poden arribar a tenir com a conseqüència restringir el seu àmbit d’oficialitat interna.
This first part of this article reviews developments in European Union language law, from its beginnings to the present day, and from both an institutional and a sectoral rule-related perspective. This analysis points to the reasons for the stability of its principles and key regulations. Additionally, the article highlights the EU language system’s ability to adapt to the ongoing expansion in the number of its official languages, with a basis that is both respectful of he formal legal equality of the languages and pragmatic. It also notes that the main anomaly in these developments is the marginalisation of languages that, although official in a Members State, are not also regarded as official languages of the European Union. This conclusion retains its importance in the second part of the article, which looks at the relations between European Union language law and the Catalan language. In addition to outlining the legal position of this language within the EU, the article raises the possibility that the legality of the EU’s sectoral rules could be questioned as, in not taking account of the official status of the Catalan language (and, by extension, of other European languages enjoying a similar official status in a Member State), it may lead to restrictions in its domestic official scope
