Acceso usuarios
En 1718 Felipe V nombró al primer gobernador de la Ciudadela de Barcelona. Dicho cargo fue uno de los mandos militares más importantes de la Cataluña del siglo xviii. El primer titular de la Ciudadela fue el ingeniero flamenco Jorge Próspero de Verboom, uno de los militares más prestigiosos del reinado del primer Borbón. Aunque conocemos muy bien la carrera militar de Verboom, poco o nada sabemos del resto de gobernadores de la centuria.
Según nuestros datos, fueron diez los gobernadores de la Ciudadela barcelonesa entre 1718 y 1808. Casi todos ellos fueron militares con dilatados años de servicio en el Ejército y distinguidos méritos en los campos de batalla, donde se dirimieron los intereses dinásticos de la casa de Borbón. La graduación militar de entrada era la de oficial general —brigadier, mariscal de campo y teniente general—, pero fue decisivo en el nombramiento pertenecer a las tropas de élite de la Casa Real; es decir, a uno de los dos selectos regimientos de las guardias reales de infantería españolas y valonas. La mayoría de gobernadores fueron regnícolas y españoles, aunque no todos nacieron en España; y el componente extranjero —flamenco y francés— tuvo un notable peso. El cargo se convirtió en vitalicio para militares prestigiosos, de alta graduación, edad madura o avanzada y con una notable posición social. Era lo que se esperaba del militar encargado de dirigir una de las ciudadelas clave de la España del siglo xviii, como, sin duda, fue la de Barcelona.
L’any 1718 el rei Felip V nomenà el primer governador de la Ciutadella de Barcelona.
Aquest càrrec fou un dels comandaments militars més importants de la Catalunya del segle xviii. El primer titular de la Ciutadella fou l’enginyer d’origen flamenc Jorge Próspero de Verboom, un dels militars més prestigiosos durant el regnat del primer Borbó. Tot i que coneixem molt bé la carrera militar de Verboom, poca cosa sabem, però, de la resta de governadors de la centúria. Segons les nostres dades, foren deu els governadors de la Ciutadella barcelonina entre els anys 1718 i 1808. Quasi tots foren militars amb dilatats anys de servei a l’Exèrcit i amb notables i distingits mèrits aconseguits en els camps de batalla, on es dirimiren els interessos dinàstics de la casa de Borbó. La graduació militar d’entrada era la d’oficial general —brigadier, mariscal de camp i tinent general—, però també fou decisiu per a ésser nomenat pertànyer a les tropes d’elit de la Casa Reial. És a dir, formar part d’un dels dos selectes regiments d’infanteria de les Reials Guàrdies espanyoles i valones. La majoria de governadors, però, foren regnícoles i espanyols, malgrat que no tots ells nasqueren a Espanya. A més, el component estranger —flamenc i francès— tingué un pes notable. El càrrec es convertí gairebé en vitalici per a militars de gran prestigi, alta graduació, edat madura o avançada i amb una posició social notable. Era el que s’esperava dels militars encarregats de comandar una de les ciutadelles clau de l’Espanya del segle xviii, com, sens dubte, fou la de Barcelona.
