Acceso usuarios
Marina Castán, Daniel Suárez
Esta investigación pretende contribuir al campo actual del diseño arquitectónico ofreciendo pruebas de que un enfoque colaborativo y personificado ante la arquitectura blanda puede informar un nuevo proceso de diseño físico-material. La actual tecnología de diseño (por ejemplo sensores, escáneres 3D o programas de modelado de procesos), junto con el uso del cuerpo como fuente de diseño de un espacio, ofrece nuevos métodos y herramientas para diseñar arquitectura (Hirschberg, Sayegh, Frühwirth y Zedlacher 2006). Sin embargo no se ha explorado a fondo el potencial existente para experimentar y capturar digitalmente una interacción de material blando y elástico mediante el cuerpo como sistema dinámico capaz de informar un diseño de arquitectura blanda. Utilizando la experiencia vivida como herramienta de diseño, permitimos que el material exprese sus cualidades cuando es activado por el cuerpo y que revele su forma en lugar de ser impuesta desde el exterior (DeLanda 2015). A partir de un enfoque personificado que se utiliza en diseño de interacción y moda (Loke y Robertson 2011; Wilde, Vallgårda y Tomico 2017), esta investigación propone un método híbrido para explorar una ontología tela-cuerpo como una entidad que tiene el potencial para diseñar un espacio, junto con el uso de tecnología de captación de movimiento para intentar re-conectar lo experiencial (el cuerpo) con la arquitectura (el espacio). A través de una interface hecha a medida con materiales blandos y duros, exploramos las cualidades dinámicas y espaciales de la elasticidad del material mediante movimientos coreografiados del cuerpo. La interface actúa a modo de espacio deformable que se puede modelar con el cuerpo. Así, se crea una serie de expresiones de forma que van desde las sutiles modificaciones de la superficie hasta deformaciones más salientes. Tres sensores Kinect captaron estos procesos de creación de forma en tiempo real y produjeron material digital sin procesar que, debidamente manipulado, se puede traducir en simulaciones arquitectónicas. De ese modo validaron el método como una nueva forma de informar procesos de diseño de arquitectura blanda. Los resultados demostraron que: 1) la experiencia directa de interactuar de manera colaborativa con una interface blanda y elástica permite determinar las cualidades dinámicas del material en relación a sí mismo y a los otros y facilita un proceso espacial inmediato de creación de significado; 2) explorar el diseño de un espacio blando y elástico a través de una coreografía y de tecnología de captura de movimientos ayuda a crear escalas aumentadas en los ámbitos físico y digital, y propone un nuevo método de diseño híbrido; 3) la interface blanda y elástica se convierte en una nueva entidad cuando el cuerpo le da forma (ontología tela-cuerpo) y de ese modo permite que haya variedad de expresiones formales y ofrece una fuente de material digital no procesado para el diseño de arquitectura.
Aquesta investigació vol contribuir al camp actual del disseny arquitectònic oferint proves que un enfocament col·laboratiu i personificat davant l'arquitectura tova pot informar un nou procés de disseny fisicomaterial. L'actual tecnologia de disseny (per exemple sensors, escàners 3D o programes de modelatge de processos), juntament amb l'ús del cos com a font de disseny d'un espai, ofereix nous mètodes i noves eines per dissenyar arquitectura (Hirschberg, Sayegh, Frühwirth i Zedlacher 2006). Malgrat això, no s'ha explorat a fons el potencial existent d’experimentar i capturar digitalment una interacció de material tou i elàstic per mitjà del cos com a sistema dinàmic capaç d'informar un disseny d'arquitectura tova. Utilitzant l'experiència viscuda com a eina de disseny, permetem que el material expressi les seves qualitats quan és activat pel cos i que reveli la seva forma en lloc que aquesta li sigui imposada des de l'exterior (DeLanda 2015). A partir d'un enfocament que s'utilitza en disseny d'interacció i moda (Loke i Robertson 2011; Wilde, Vallgårda i Tomico 2017), aquesta investigació proposa un mètode híbrid per explorar una ontologia teixit-cos com a entitat que té el potencial de dissenyar un espai, juntament amb l'ús de tecnologia de captació de moviment per intentar re-connectar allò experiencial (el cos) amb l'arquitectura (l'espai). A través d'una interfície feta a mida amb materials tous i durs, explorem les qualitats dinàmiques i espacials de l'elasticitat del material per mitjà de moviments coreografiats del cos. La interfície actua a tall d'espai deformable que es pot modelar amb el cos. Així, es creen una sèrie d'expressions de forma que van des de les subtils modificacions de la superfície fins a deformacions més sortints. Tres sensors Kinect van captar aquests processos de creació de forma en temps real i van produir material digital sense processar que, degudament manipulat, es pot traduir en simulacions arquitectòniques. D'aquesta manera van validar el mètode com una nova forma d'informar processos de disseny d'arquitectura tova. Els resultats van demostrar que: 1) l'experiència directa d'interactuar de manera col·laborativa amb una interfície tova i elàstica permet determinar les qualitats dinàmiques del material amb relació a si mateix i als altres i facilita un procés espacial immediat de creació de significat; 2) explorar el disseny d'un espai tou i elàstic a través d'una coreografia i de tecnologia de captura de moviments ajuda a crear escales augmentades en els àmbits físic i digital, i proposa un nou mètode de disseny híbrid; 3) la interfície tova i elàstica es converteix en una nova entitat quan el cos li dona forma (ontologia teixit-cos) i d'aquesta manera permet que hi hagi varietat d'expressions formals i ofereix una font de material digital no processat per al disseny d'arquitectura.
This research aims to contribute to the current field of architectural design by offering evidence of how a collaborative and embodied approach to soft architecture can inform a new physical-digital design process. Current design technologies (e.g. sensors, 3D scanners, procedural modelling software), together with the use of the body as a source for designing a space, offer new methods and tools for designing architecture (Hirschberg, Sayegh, Frühwirth and Zedlacher 2006). However, the potential for experiencing and digitally capturing a soft and elastic material interaction through the body as a dynamic system capable of informing soft architectural design has not yet been widely explored. By using the felt experience as a tool for design, we allow the material to express its qualities when activated by the body, revealing its form instead of it being imposed from outside (DeLanda 2015). Taking an embodied approach used in interaction design and fashion design (Loke and Robertson 2011; Wilde, Vallgårda, and Tomico 2017), this research proposes a hybrid method to explore a textile-body ontology as an entity that has the potential to design a space, along with the use of motion capture technology in an effort to re-connect the experiential (the body) with the architecture (the space). Through a custom-made interface, made of soft and hard materials, we explored the dynamic and spatial qualities of material elasticity through choreographed body movements. The interface acts as a deformable space that can be shaped by the body, producing a collection of form expressions, ranging from subtle surface modifications to more prominent deformations. Such form-giving processes were captured in real time by three Kinect sensors, offering a distinct digital raw material that can be conveniently manipulated and translated into architectural simulations, validating the method as a new way to inform soft architectural design processes. The findings showed that: 1) the direct experience of collaboratively interacting with a soft and elastic interface allows the identification of the dynamic qualities of the material in relation to oneself and others, facilitating an immediate spatial meaning-making process; 2) exploring the design of a soft and elastic space through choreography and motion capture technology contributes to the creation of augmented relational scales across physical and digital realms, proposing a new hybrid design method; 3) the soft and elastic interface becomes a new entity when shaped by the body (textile-body ontology) giving the opportunity for a variety of formal expressions and offering a source of digital raw material for architectural design.
