Acceso usuarios
La Ley de 1956 estableció el modelo de jurisdicción y proceso contencioso-administrativo todavía hoy vigente, afrmando un sistema judicial strictu sensu, con dos únicos órganos jurisdiccionales y un sistema de impugnación de sus resoluciones muy sencillo: las providencias y autos se recurrían en súplica –la actual reposición– y las sentencias de las Salas de lo Contencioso-administrativo de las Audiencias Territoriales en apelación ante la Sala Tercera del Tribunal Supremo; al margen del recurso extraordinario de revisión.
Tras la Constitución se han operado sucesivas reformas, presupuesta la institucionalización en 1977 de la Audiencia Nacional. La Ley Orgánica del Poder Judicial estableció los Tribunales Superiores de Justicia de las Comunidades Autónomas –creados en 1988– y afrmó dos nuevos órganos jurisdiccionales, unipersonales: los Juzgados provinciales y los Juzgados Centrales –solo sobre el papel, pues su implantación se difrió hasta la vigente Ley Jurisdiccional–.
El resultado es el vigente modelo, con cinco tipos de órganos jurisdiccionales: tres de ámbito estatal y dos de ámbito territorial limitado;
tres colegiados y dos unipersonales.
La reforma de 1992 suprimió el recurso de apelación e introdujo la casación –en tres modalidades: ordinaria; para unifcación de doctrina y en interés de ley–. La Ley 29/1998 asumió este esquema, recuperando la apelación. La reforma 2009 introdujo dos nuevos recursos, frente a las resoluciones de los Letrados de la Administración de Justicia. Finalmente, la Ley Orgánica 7/2015 ha introducido una sustancial reforma en la casación: un único recurso, para crear una doctrina jurisprudencial sólida y estable, requiriéndose la invocación de una ilegalidad y la acreditación de un interés casacional objetivo; requisito que replica la reforma del recurso de amparo de 2007, en la línea del certiorari de la justicia norteamericana
La llei de 1956 va establir el model de jurisdicció i procés contenciós administratiu encara vigent avui i va afrmar un sistema judicial strictu sensu, amb dos únics òrgans jurisdiccionals i un sistema d’impugnació de les seues resolucions molt senzill: les providències i interlocutòries es recorrien en súplica –l’actual reposició– i les sentències de les sales contencioses administratives de les audiències territorials, en apel·lació davant de la Sala Tercera del Tribunal Suprem; al marge del recurs extraordinari de revisió.
Després de la Constitució s’han operat reformes successives, pressuposada la institucionalització en 1977 de l’Audiència Nacional.
La Llei orgànica del poder judicial va establir els tribunals superiors de justícia de les comunitats autònomes –creats en 1988– i va afrmar dos nous òrgans jurisdiccionals unipersonals: els jutjats provincials i els jutjats centrals –només sobre el paper, perquè la seua implantació es va diferir fns a la vigent llei jurisdiccional.
El resultat és el model vigent, amb cinc tipus d’òrgans jurisdiccionals:
tres d’àmbit estatal i dos d’àmbit territorial limitat; tres col·legiats i dos unipersonals.
La reforma de 1992 va suprimir el recurs d’apel·lació i va introduir la cassació –en tres modalitats: ordinària, per a unifcació de doctrina i en interès de llei–. La Llei 29/1998 va assumir aquest esquema i va recuperar l’apel·lació. La reforma 2009 va introduir dos nous recursos, enfront de les resolucions dels lletrats de l’administració de justícia. Finalment, la Llei orgànica 7/2015 ha introduït una reforma substancial en la cassació:
un únic recurs, per a crear una doctrina jurisprudencial sòlida i estable, que requereix la invocació d’una il·legalitat i l’acreditació d’un interès cassacional objectiu, requisit que replica la reforma del recurs d’empara de 2007, en la línia del certiorari de la justícia nord-americana.
