Acceso usuarios
Abel Soler Molina
El trasllat de la cort del rei Alfons V d'Aragó de València (1416-1430) a Itàlia (1432) i la seua instal·lació a Nàpols (1443-1458) comportaren l’emigració d’un nombrós col·lectiu humà, percebut dualment per la població napolitana (catalani et hispani: catalanoparlants i castellanoparlants), i d’una administració reial on el català era la llengua preferida de govern i d’estat, per bé que el rei s’expressara normalment en castellà. El nombrós col·lectiu cortesà, sesquilingüe en molts casos, participava —d'una manera o altra— d’una pluralitat d’expressions lingüístiques, orals i escrites: buròcrates i cavallers majoritàriament valencians; poetes de cançoner castellans; humanistes que redactaven en un llatí primmirat; barons nadius que s’expressaven en un napoletano misto, influït pel toscà literari; escrivans de la cancelleria que redactaven en sicilià, mercaders florentins, etc. Tot plegat, fa de la cort napolitana d’Alfons el Magnànim un objecte d’estudi molt interessant per al camp de la història de la llengua (deixant de banda ara la vehiculació idiomàtica de les expressions literàries, un aspecte que també mereix ser estudiat).
The move of the court of the king Alfonso V of Aragon from Valencia (1416-1430) to Italy (1432) and their settlement in Naples (1443-1458) implied the emigration of a numerous human group, which was perceived as a duality by the Neapolitans (catalani et hispani: Catalan speaking people and Spanish speaking people), and also a royal administration where Catalan was the preferred language by the government and state, even though the king used to speak in Spanish. The numerous court, who was almost bilingual in most cases, was involved —in greater or lesser proportion— in a plurality of linguistic expressions, both orally and written: there were bureaucrats and knights mainly from Valencia; Castilian song poets; humanists who used to write in perfect Latin; native barons who spoke in a napoletano misto, influenced by the literary Tuscan; scriveners from the chancery who wrote in Sicilian dialect, merchants from Florence, etc. Altogether, this makes the court in Naples of Alfonso the Magnanimous a very interesting object of study for the field of the history of the language (leaving aside now the idiomatic adaptation of the literary expressions, being also an aspect that deserves to be studied).
