Acceso usuarios
Xavier Villalba Nicolàs
En aquest article estudiem l’evolució de les oracions exclamatives-qu de grau des del català antic al català modern i contemporani. Tracem dos grans canvis que han fet passar aquestes construccions d’un patró general en les llengües romàniques antigues, sense inversió obligatòria ni conjunció al s. xvi, a un patró menys comú, amb inversió obligatòria ja al s. xviii i la presència encara opcional de la conjunció durant el s. xix. Per donar compte d’aquests canvis, defensarem que la inversió obligatòria és un fenomen general relacionat amb la comprovació del tret [qu] o [focus], que afecta, doncs, les interrogatives i les focalitzacions. En canvi, he defensat que l’aparició de la conjunció que és el fruit de la lexicalització del nucli Force exclamatiu i, per tant, un fenomen específic i restringit.
This article discusses the evolution of degree wh-exclamatives from Old Catalan to Modern and Contemporary Catalan. Two major changes can be identified which transformed these constructions from a general pattern common to most Romance languages without obligatory inversion or a complementizer in the 16th century, to a less common one with obligatory inversion already in the 18th century and a complementizer in the 19th century. To account for this process, we argue that obligatory inversion is a general phenomenon related to the checking of [wh]/[focus] features, affecting also interrogatives and focus preposing, whereas the emergence of the complementizer is a result of the lexicalization of the exclamative Force head, and hence a specific and restricted phenomenon.
