Acceso usuarios
Vicenç Pagès Jordà
Llegits avui dia, els llibres de Llucieta Canyà (la Bisbal, 1901 – Barcelona, 1980) ens poden semblar retrògrads. En canvi, quan van ser publicats eren la punta de llança d’un feminisme agosarat i alhora raonable. Llucieta Canyà va saber ser catòlica i alhora pionera: n’hi ha prou de recordar que va estudiar dret i magisteri, que va reivindicar el vot femení o que va ser de les primeres dones que van entrar a l’Ateneu Barcelonès. Va escriure la secció diària «Món femení» a La Veu de Catalunya, va entrevistar homes i dones rellevants, va pronunciar conferències abrandades, va publicar poesies i comèdies, però és coneguda sobretot per L’etern femení (1933), adreçat a dones, i L’etern masculí (1957), un equivalent posterior adreçat als homes. Tots dos van ser prologats per Josep Maria de Sagarra.
