Acceso usuarios
Joan Egea Fernández
Els cònjuges catalans acostumen a ordenar la seva successió atorgant cadascun el seu propi testament, de forma simultània i amb el mateix contingut, pràcticament com si es tractés d�un únic negoci jurídic mortis causa. Davant d�això, la Llei 10/2008, de 10 de juliol, del llibre quart del Codi civil de Catalunya, relatiu a les successions, va considerar oportú fer possible que, efectivament, poguessin disposar dels seus béns de manera conjunta i revocable, però no ho va fer, com hauria estat desitjable, mitjançant l�admissió del testament mancomunat, sinó que va optar per dissenyar un nou model d�heretament preventiu. El present treball, després d�examinar els règims jurídics que caracteritzen els dos instruments successoris, conclou que les diferències no són substancials i que, efectivament, amb la regulació actual, els heretaments preventius amb pluralitat de causants poden assumir la funció que correspondria al testament mancomunat. El temps transcorregut des de l�entrada en vigor de la Llei demostra, però, que el nombre d�heretaments segueix sent insignificant i que, alhora, segueixen proliferant els testaments individuals en els quals els cònjuges atorguen disposicions correspectives. És a dir, els testadors no perceben de la mateixa manera atorgar un heretament preventiu que testar conjuntament, i no és inversemblant pensar que, si la regulació que avui es dóna a l�heretament mutual preventiu hagués rebut el nom de �testament mancomunat�, el nombre de disposicions conjuntes seria molt més gran.
